Cornellà de Llobregat

Documents

Entrevista a Josep Llobera

Quina fou la seva relació amb el món escolar i quan la incorporació al món del treball?

La meva relació amb el món escolar a Cornellà fou meravellosa. El curs 1929-1930 havia començat a anar al col.legi a Barcelona; a la primera escola només hi vaig anar un mes, i a la segona, la resta del curs; però eren unes escoles fosques, sòrdides en molts aspectes, per bé que de la darrera servo un bon record del mestre que hi tenia. Quan, en començar el curs 1930-1931, vaig anar a l’escola de la rambla (Anselm Clavé) em va semblar que passava de mort a vida: construcció moderna i adequada, amplis finestrals, no tants alumnes per aula i, sobretot, un ensenyament posat al dia, amb professors que, generalment, t’ensenyaven en català, fins que amb la república i l’Estatut, ens ensenyaven també el català i la geografia i la historia de Catalunya. Com ja sabeu no era pas una escola privilegiada ni per a milionaris, sinó simplement una escola nacional graduada; però hi ensenyaven molt, i molt bé. Ens ensenyaven també pràcticament democràcia,: els nens hi tenien una societat cultural i excursionista, i dins d’aquesta societat ens governàvem nosaltres mateixos; a classe també hi havia eleccions cada mes per escollir els “cap de camp”, una mena de guardadors de l’ordre quan el mestre no hi era.

Durant la guerra vaig anar relativament poc temps a classe a Cornellà, perquè vaig començar a estudiar batxillerat a Barcelona ; tanmateix,encara vaig poder-m’hi estar durant els primers temps de l’Escola Nova Unificada.

Quant al món del treball, contràriament, la meva relació fou molt descoratjadora. No hi vaig entrar en contacte fins a l’any 1940. Durant la guerra vaig poder estudiar el batxillerat gràcies a matrícules gratuïtes i a una borsa d’estudi; tanmateix, un cop acabada, home m va mantenir la matrícula gratuïta, però les borsa d’estudi de la República foren suprimides; això féu que  tingués moltes dificultats econòmiques per continuar estudiant, fins al punt que el curs 1939-1940 no vaig poder-me comprar els llibres de text –només un, el  més  barat, que valia 2,5 pessetes-, i de vegades anava a peu fins al metro perquè no tenia prou diners per al tren o l’autobús. Així, com que a casa feia falta el meu sou, quan vaig poder em vaig posar a treballar –si no m’hi havia posat abans era perquè no havia trobat feina-. L’impacte, si digués que fou brutal, potser exageraria, perquè a 17 anys sols ésser  optimista en tot; però el resultat sí que ho fou: salaris baixos, injustícies socials, etc. Jo mateix vaig ésser acomiadat injustificadament de la Siemens, i això féu que, com que no trobava cap altra feina perquè se m’apropava l’edat del servei militar, hagués de posar-me a treballar de peó, a la unió Vidriera. Vaig haver d’aguantar en unes condicions pèssimes, deprimit, desmoralitzat, amb no massa salut; rebel•lant-me, però, contra aquella situació, vaig fer esforços per a superar-la: vaig aprendre a ballar sardanes –amb què vaig entrar en un món on almenys podia servar alguna esperança de vida catalana, cultural, educada, jovenívola - i vaig posar-me a estudiar coses que em podien ésser immediatament útils (mecanografia, taquigrafia i comptabilitat) i també, pel meu compte, gramàtica catalana i geografia i historia de Catalunya.

Un cop tornat a casa, després de fer el servei militar a l’Africa, el món del treball m’engolí novament, unes temporades més bé, d’altres no tant, d’altres ben malament; diverses vegades em vaig trobar sense feina, i ningú no es pot imaginar, si no ho ha viscut, el sofriment d’un home quan està sense feina, i sobretot quan ja tens una família que has de mantenir.


Les persones que en aquella època tenien certes actituds en pro de la cultura, tenien algun marc on poder desenvolupar-les? Quin ambient cultural s’hi respirava?

Suprimides gairebé totes les associacions, només restaren de moment les del nou règim i les que s’aixoplugaven sota l’Església catòlica, i encara, aquestes, força mediatitzades  per aquelles, bé que amb possibilitats d’actuar en català, fer sardanes, etc. L’ambient cultural era francament retrògrad, començant per les mateixes escoles, de les quals havien estat bandejats els mestres més progressistes; per exemple, el senyor Àngel Pou –un mestre excel•lent, al qual dec molt bona part de la meva formació i els meus coneixements- fou desterrat a Tablada de Rudrón, a la província de Burgos, i després a Arenys –no recordo si de Mar o de Munt-. No, no hi havia manera de tenir activitats culturals; prou feina tenies a viure; tot i essent jove, la meva diversió era basada principalment en l’estudi, i si no hagués estat per les sardanes no hauria sabut pas què era la joventut. Fins que, cap al finals de l‘any 1947, va ésser forma la UEC de Cornellà –jo en vaig ser un dels fundadors-, però no el primer soci ni el segon- i allò fou per a mi, i em penso que per a Cornellà, una alenada d’aire fresc; el mateix any 1947 hi vaig organitzar la secció sardanista, i poc després hi vaig fer una conferencia pública en català -1948- i el primer curset de català dels diversos que hi he fet. Amb la UEC, entitat excursionista legalitzada i federada, i amb la seu social a Barcelona, ens fou possible, en crear la delegació de Cornellà, de dur a terme diverses coses que altrament no hauríem pogut ni somiar- a Cornellà, aleshores, ni tan sols ens hauria estat possible de crear una societat independent.


D’on prové la seva voluntat de servei a la llengua?

Gosaria dir que prové del primer dia que vaig començar a estudiar gramàtica catalana a l’escola, probablement l’any 1931. Però potser  no fóra del  tot veritat; ara, tinc constància que el 1940, quan vaig haver d’abandonar el batxillerat per manca de diners, vaig posar-me a estudiar pel meu compte el català i també la geografia i la historia de Catalunya, com a reacció contra les disposicions que ho prohibien o que ho restringien o mistificaven. Ara bé, la voluntat de servei, i no tan sols a la llengua, era molt anterior. Era conscient que els coneixements que hom adquiria havien de ser comunicats als altres.


Hom té la impressió que, a diferencia de posteriors generacions en què la tasca de recuperació idiomàtica ha estat més col•lectiva, la seva feia a Cornellà ha estat plenament individual. Es certa aquesta apreciació? Mai no existiren altres persones?

Durant molts anys, que jo sàpiga, vaig ésser l’únic professor que vaig fer classes de català a Cornellà, d’una manera totalment independent fins a l’any 1963, i incorporat a l’organització dels professors de català de la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC) a partir de dit any. Agrairé sempre, però, el servei que em van fer, de bon començament, la « Gramàtica Superior » de Jeroni Marvà i, després, el « Diccionari Pal.las », ambdós facilitats per la meva tia Dolors Ramon, mestra, i més tard –potser el 1948- les « Converses Filològiques » de Pompeu Fabra, deixades pel Sr. Josep Duran.  A partir de la conferència del Dr. Francesc de Borja Moll celebrada a Barcelona el dia 22 de maig de 1950, em vaig posar en contacte amb el món cultural català, clandestí o semiclandestí;  primer fou amb el professor Antoni Jaume, i per mitjà d’aquest amb l’Institut d’Estudis Catalans i el seu secretari, el Dr. Ramon Aramon; aquest darrer em recomanà diversos llibres útils per al professor de català i em facilità l’assistència als cursos dels Estudis Universitaris Catalans; així vaig assistir durant quatre anys a les classes de literatura catalana del Dr. Jordi Rubió i Balagué, nét del Dr. Rubió i Ors, tan recordat a Cornellà en el nostre carrer Major.


Quan va iniciar les classes de llengua a la nostra població?

La primera classe de la qual tinc constància fou el dia 5 de juliol de 1949, a casa. Però també en vaig fer diverses vegades –fins ara, potser mitja dotzena o més- a la UEC, la primera d’elles potser fins i tot abans d’aquella data. També en vaig fer almenys tres vursets a domicilis particulars.
A partir de 1963, ja enquadrat en l’organització dels professors de la JAEC, i per indicació del senyor Joan Triadú, vaig fer classes a diversos llocs; recordo com a molt primerenques les que vaig fer a petició del Sr. Ramon Bonet a l’Acadèmia Sant Ildefons. Aleshores ja no em vaig circumscriure a Cornellà, sinó que també vaig ésser enviat a fer classes a Gavà, Sant Just, Esplugues i Barcelona, i, a més, vaig redactar uns cursets elementals de cultura catalana per correspondència, a petició de la Junta diocesana d’Acció Catòlica, amb cosa d’un miler d’alumnes –alguns, de Cornellà-. Les classes de la Diputació no recordo exactament quan van començar, però sembla que fou l’any 1967, o sigui quan ja feia uns divuit anys que jo ensenyava català a Cornellà.


Pot recordar quin era l’ambient, les motivacions i l’esperit amb què s’organitzaven i vivien les classes? Es cert que a Cornellà les autoritats franquistes, a diferencia d’altres indrets, col.laboraren sempre a endegar-les?

Hi havia un interès enorme  per part dels alumnes, i així l’ambient era entusiàstic. Emocionava de veure que hi venien persones de nivell cultural molt diferent –tot i que això era un greu inconvenient-: hi venien des de qui no sabia ni un borrall de català fins a qui volia fer-se’n professor, i des dels infants fins els més grans que jo. Les motivacions eren molt majoritàriament patriòtiques, però se n’hi afegien de totes menes: hi havia qui tenia tan sols curiositat, i qui s’hi aplicava a fons, i qui ho creia convenient per a la feina; també hi havia els immigrants que volien purament integrar-se i els que hi venien perquè la parella era catalano-parlant.


A partir de quin moment va ser conscient de l’existència d’un conflicte lingüístic entre els autòctons i l’allau de població que arribava? Quines eren les  característiques del conflicte? Com el va viure? En algun moment sentí  que la castellanització de Cornellà era en vies d’arribar a ser total?

Admeto el mot “conflicte”, per bé que, personalment, més aviat he parlat  sempre de “problema”. Encara que pugui semblar estrany, em penso que vaig començar a adonar-me’n l’any 1936, per bé que el conflicte no tenia les mateixes característiques ni la mateixa gravetat que tingué més endavant. Tanmateix, sempre he estat optimista, i m’ha semblat que era un problema que podia tenir una bona solució, bé que no fàcil; però quan més vaig témer un mal resultat fou quan vaig veure que molts matrimonis mixtos –de marit català i muller castellano-parlant, o viceversa- parlaven als fills en castellà i feien que aquests hi parlessin.


Avui dia hi ha qui comença a deixar entreveure que allò que cal és desdramatitzar la repressió lingüística soferta en aquells anys, bo i argumentant que la repressió fou més superestructural que altra cosa, i s’al.lega que allò que veritablement va fer-nos mal fou la deixadesa i la deserció lingüística de molts catalano-aparlants. Creu que això és cert?

Jo adiria absolutament que no. Es més:  diria que la repressió fou un veritable intent de genocidi cultural; i això em fa pensar en un article de Carles Soldevila, de fa ja anys –el cito de memòria-, en el qual venia a dir que “una invasió lingüística triomfant comporta una sèrie de drames que només poden arribar a valorar aquells qui la pateixen”. No hi va haver abandó ni deixadesa, tret d’alguns casos o d’alguns sectors concrets de la nostra societat; allò que hi hagué fou molta por, generalment justificada, i encara n’hi ha, bé que molt sovint encoberta. 


Els seus  treballs de recerca i fixació d’un parla bàsic estan influïts per les circumstàncies sociolingüístiques de Cornellà?

Sí, certament, molt influïts. Quan vaig concebre la idea del Català Bàsic, pensava en tot el domini lingüístic català, però Cornellà hi era sempre, indefectiblement, present; i aleshores, en el procés de recerca i d’establiment del vocabulari bàsic, les primeres converses –més de la tercera part del total- foren recollides a Cornellà, tal com ho vaig fer constar en publicar “El Català Bàsic”, el 1968, i poc temps després, el 1969, quan vaig fer una conferencia sobre “Cornellà i el Català Bàsic” en la qual –tal com resta ben palès pel títol- vaig parlar àmpliament d’aquest tema.