Cornellà de Llobregat

Notícia

Records de repressió, persistència i llibertat

Teresa Vidal

A les portes d’una terrible sentència amb què ens jutgen a tots, com fa dos anys, intenten aturar-nos amb amenaces, relats d’una violència que ningú ha vist i tornen a ploure detencions, escorcolls, imputacions penals i discursos d’odi sobre els nostres drets socials i democràtics i el nostre anhel de llibertat.    
 
Som gent de pau. Ho demostrem dia a dia. Aquesta és la nostra fortalesa, però, des de molts mitjans, des de moltes institucions de l’Estat que haurien de ser objectives i que haurien de vetllar pel benestar de tots, s’està organitzant un ¡a por ellos! encara més terrible. 
 
No hi ha armes, ni bombes, ni enfrontaments al carrer, però ens amenacen amb la Llei de Seguretat Ciutadana, amb un 155 encara més dur i terrible, amb il·legalitzar partits polítics, amb aplicar noves mesures que vulneren els drets humans... en una cursa embogida que converteix el diàleg en un enemic i que usa un llenguatge impregnat d’odi i rancor.   
 
Fa dos anys, vuit persones de Cornellà, en el marc de la repressió policial i judicial iniciada a tot Catalunya, pel Referèndum de l’1 d’octubre, també vam ser acusades, injustament, de diversos delictes penals i vam veure alterades les nostres vides. 
 
El 29 de setembre de 2017, vam participar en l’acte final de campanya de la nostra ciutat. Vam enganxar cartells que deien: hola Europa, Democràcia, hola República, votar per ser lliures... aquella nit, érem molts, repartits per tots els barris, omplint d’esperança, coratge i alegria tots els panells informatius que trobàvem.  
 
Algú, ens va denunciar, vam ser identificats i ens van requisar els cartells com si fossin perillosos i no parlessin de democràcia. El 24 d’octubre de 2017, 8 dies després de l’empresonament dels Jordi’s, vam  rebre la visita de la policia nacional a casa, que ens va entregar una citació per comparèixer, l’endemà, a comissaria, amb la presència d’un advocat.
 
En un ambient fred i intimidador, vam saber que se’ns acusava del delicte penal de desobediència i que no es descartaven la prevaricació, ni la malversació de fons públics. En el nostre cas, les imputacions, tampoc tenien cap sentit. No havíem rebut cap notificació que ens impedís enganxar cartells, no érem càrrecs públics i no s’havia pagat res amb fons públics... no obstant això, se’ns va dir que el que havíem fet tindria conseqüències molt greus, que podíem estar molt contentes de no ser retingudes i que hauríem d’anar al jutjat a donar comptes del que havíem fet.
 
El 26 de gener, sota una pluja intensa, acompanyats per moltíssims amics, familiars i veïns, vam comparèixer davant del Jutjat d’Instrucció número 3 de Cornellà. Van arxivar la desobediència, però van dir que havien d’investigar els altres delictes. Fins al 12 de febrer, no ens van comunicar l’arxiu de totes les acusacions penals. 
 
Han passat dos anys d’aquells fets i ens hem anat acostumant a la repressió. Però  hi ha coses que són difícils d’oblidar; el plor d’una filla que creu que t’empresonaran, el patiment de la família i amics, el neguit de no saber si perdria la meva feina, les llargues nits d’insomni en què em preguntava si podria seguir cuidant i abraçant cada dia als meus fills... 
 
No agrairé mai prou la solidaritat que vaig rebre, ni la visita encoratjadora de l’Ignasi Doñate quan es va iniciar tot, ni el suport d’en Sergi Blàzquez, president de Drets, que em va acompanyar en aquest tràngol, ni tantes i tantes mostres de suport que seria impossible de reproduir.
 
Nosaltres, malgrat tot, vam tenir sort. No van entrar a casa nostra. No van esbotzar la porta a trenc d’alba. Tan de bo la Tamara Carrasco, l’Adri i els darrers arrestats i investigats, haguessin tingut la mateixa sort que nosaltres. Tant de bo s’acabessin les acusacions absurdes de terrorisme, sedició, rebel·lió i les que puguin anar inventant. Tant de bo, no tinguéssim presos polítics, ni ostatges, ni exiliats, ni represaliats…
 
La repressió sembra por. Provoca un patiment immens, a tots els que estimem, però  també desperta sentiments encara més forts; la solidaritat, la fortalesa compartida, el coratge, els  llaços d’estima infinita i l’orgull d’estar fent el que és correcte. 
 
I per aquest motiu, malgrat tot, seguim dempeus.  Persistint, dia a dia, repte a repte, avançant amb pas ferm, defensant i exercint els nostres drets.
 
Som el fruit de totes les lluites que ens han precedit i, sabem, que si persistim,  pacíficament i cívicament, som la llavor de totes les victòries que faran, d’aquest, un món infinitament millor, més just, igualitari i democràtic.


Teresa Vidal
(Regidora ERC Cornellà)