Ebre

Notícia

El feminisme és per a tothom

Albert Salvadó, president de la Federació de l'Ebre d'Esquerra, i Norma Pujol, secretària general

Un any més, al voltant del 8 de març, commemorarem el Dia Internacional de les Dones. Una data d’homenatge als moviments a favor dels drets de les dones i de reivindicació per continuar fent evidents les desigualtats de gènere. Reivindicació que fem nostra cada dia de l’any per garantir que els drets de les dones no siguin vulnerats.
 
Perquè cal recordar que al llarg dels segles els drets de les dones no han estat atorgats, sinó que s’han hagut de lluitar i conquerir amb el compromís, l’organització i la mobilització de moltes dones de diferents llocs del món i de diferents condicions social. Malgrat els avenços aconseguits gràcies a la reivindicació i lluita, encara avui els drets de les dones no estan plenament garantits i, fins i tot en alguns àmbits, es veuen amenaçats de retrocedir.
 
El masclisme està molt present a la nostra societat i el patriarcat continua reproduint estereotips, rols socials i jerarquies d’estatus que determinen les relacions de poder, així com la persistència de greus desigualtats entre homes i dones. Un dels àmbits on la desigualtat és més clara és en el laboral i professional, concretament en el salarial. Les dones cobren menys que els homes per fer les mateixes feines o d’igual valor, fet que es coneix com a “bretxa salarial”; i esdevé una desigualtat econòmica i laboral de gènere.
 
Segons l’últim informe de Govern, la bretxa salarial entre homes i dones se situa en un 20,6% a Catalunya, circumstància que es tradueix en què les dones cobren de mitjana entre tres i set mil euros menys a l’any que els homes; tenen pitjors salaris en tots els nivells formatius; només un 10% de dones accedeix als llocs de direcció i gerència; són penalitzades en l’àmbit professional quan són mares i pateixen una major precarietat laboral. És important recordar que l’origen de la data que commemorem respon a una de les primeres mobilitzacions massives de dones treballadores a la indústria tèxtil que van decidir sortir als carrers de Nova York, un 8 de març del 1857, per protestar per les seues condicions laborals, reivindicant retallades de la jornada laboral i per posar fi al treball infantil.
 
Precisament els sectors més feminitzats i amb menys reconeixement social i econòmic, vinculats a feines essencials, són els que durant la pandèmia no han pogut aturar-se, com el de cures (remunerat o no remunerat) o les caixeres de supermercat. La feminització de la pobresa i la seva vulnerabilitat en aquests dos anys  de Covid encara s’ha agreujat més.
 
No hi ha dubte, davant d’esta desigualtat i discriminació que pateixen les dones pel sol fet de ser dones, cal actuar per canviar l’actitud. I esta actitud s’ha de començar canviant, en primer lloc, dels mateixos hòmens, a l’hora d’identificar, rebutjar i condemnar estereotips, actituds i comportaments masclistes que perpetuen la discriminació actual. Per tant, han d’assumir la responsabilitat en tots els àmbits de la seua vida, perquè, no ho oblidem, el feminisme és per a tot i per a tothom.
 
D’altra banda, les institucions han d’esmerçar el màxim de recursos materials i humans per implementar polítiques d’igualtat i feministes, transversals i interseccionals, que impliquin totes les seves àrees i accions com ja estan fent molts dels nostres ajuntaments, els ajuntaments republicans. Només així, podrem impulsar canvis estructurals reals i fer una transformació feminista acompanyada d’una nova manera de fer política: més participativa, més democràtica i més amable.
 
Estem fent camí, però encara queda molt per recórrer. La transformació que lidera el moviment feminista és imparable i inajornable, d’aquí que s’hagi convertit en el moviment sociopolític més global, transversal i important del segle XXI. Per això avui i cada dia de l’any treballem plegats per fer una societat més justa i igualitària, de dones i homes lliures.
 
No podem esperar ni perdre més temps: per dignitat i per una qüestió de drets humans.