Esta setmana, fa tres anys d’un dels episodis més complexos de la nostra història. Un episodi que ens ha marcat a moltes persones a títol individual, però que sobretot ens ha marcat de forma col·lectiva com a poble, com a territori, com a país. Començàvem la setmana amb la confirmació de la inhabilitació del President Torra pel Tribunal Suprem. Tot i no ser cap sorpresa, no n’esperàvem res millor de la justícia espanyola.
El municipalisme hem de ser un dels pals de paller de la recuperació econòmica post Covid-19 al nostre país. Fins ara, davant la pandèmia hem estat les institucions més properes als ciutadans, a l’hora de donar respostes i atencions bàsiques, sobretot des de l’àmbit social. Per poder seguir fent aquesta funció, a més de la d’ajudar en la reactivació i recuperació econòmica dels pobles els consistoris hem de poder disposar lliurement dels nostres romanents i superàvitsper destinar-los en les polítiquesque creguem més necessàries.
El paisatge que ens envolta té la petjada dels nostres avantpassats, i a les Terres de l’Ebre, sobretot a la comarca del Montsià; aquesta empremta es manifesta amb la presència d’oliveres centenàries i mil·lenàries. Un llegat que forma part d’un cultiu tradicional que ha persistit al llarg del temps, i que conforma un mar d’oliveres; l’espai més gran d’olivera farga de tot el món, que s’allarga, amb més de 4.
Aquesta setmana passada començava la meva primera intervenció parlamentària de la legislatura interpel·lant a la ministra Teresa Ribera sobre el delta de l’Ebre. Fins fa pocs anys però el debat polític sempre l’havia protagonitzat en exclusiva el riu, i no pas el Delta, a causa de les problemàtiques generades en l’aprovació dels diferents Plans Hidrològics i les mobilitzacions ciutadanes que els han qüestionat.
El passat juliol compareixia el senyor Florentino Pérez a la comissió d’investigació del Castor del Parlament de Catalunya. La seva freda i curta intervenció evitant responsabilitats i negant qualsevol indici de “mea culpa” em van ofendre, sobretot en recordar totes les persones que van patir directament els terratrèmols. Per això considero oportú compartir textualment el que va dir: “Un poco sorprendido porque me hayan citado aquí para hablar de este tema.
Dimarts 21 de maig del 2019. Un dia que recordaré tota la vida i que, encara avui, crec que no he paït. Aquell dimarts es constituïen les Corts espanyoles i, en conseqüència, em tocava prendre possessió com a diputada d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés. Diríem que, només per això, ja és un dia que hauria de recordar tota la vida, però, segurament, el que mai oblidaré és l’oportunitat de poder-ho haver compartit amb lo company Oriol Junqueras.
Amics i amigues de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, A Lledoners rebem moltes visites, rebem moltes cartes i molta informació del que passa al nostre país. Ara, també tenim la sort de poder veure TV3 i seguir les notícies cada dia puntualment. En les darreres cartes, i algunes de les visites que hem rebut, ens heu anat recordant que la Plataforma en Defensa de l’Ebre compliu 18 anys i que ho esteu celebrant amb tot un seguit d’actes que ens recorden la lluita i la reivindicació d’uns anys passats que encara no ha acabat, perquè la de la PDE és i sempre serà la lluita permanent.
El dia 23 de març durarà molts anys dins meu, segurament durarà per sempre. Us vam fer costat i us volem seguir fent costat. Ja ho era, però aquell dia vaig ser encara més a prop de vosaltres. Pujava a l'AVE per tornar de Madrid a Barcelona. Allí hi deixava unes persones, companys, que sabia que potser no tornaria a veure durant molt de temps. Va ser un viatge estrany, on tots els companys del grup parlamentari i del partit que anàvem pels diferents vagons d'aquell tren, cansats perquè gairebé no havíem dormit, amb gana perquè no havíem menjat, ens miràvem de donar suport i ànim uns als altres i ho fèiem d'una manera dissimulada, mirant d'intentar amagar la sensació amarga que tots manteníem guardada, i és que la decisió del jutge d'empresonar als nostres companys encara no s'havia pres.
En els darrers anys, s’ha posat de moda tenir una olivera centenària, quan no mil·lenària, al jardí de casa. En els primers temps d’aquesta moda –i d’aquest negoci– ningú no en va fer gaire cas, però ara mateix som en un punt en què cal controlar i revertir la situació. Controlar la situació significa treballar en un protocol de bones pràctiques –per definir-ho d’alguna manera, així d’entrada– i emprendre la redacció i aprovació de la legislació corresponent per protegir la serra del Montsià; revertir-la.