Esplugues de Llobregat

Notícia

La consulta, la sentència del Constitucional i la declaració unilateral d'independència

Lluís Ducet Vilardell, Secretari d'Organització ERC-Esplugues
Lluís Ducet Vilardell, Secretari d'Organització ERC-Esplugues
Lluís Ducet Vilardell, Secretari d'Organització ERC-Esplugues

    El passat dia 8 d'abril no ha estat delegada al Parlament de Catalunya la facultat de convocar referèndums, a l'empara de l'article 150.2 de la Constitució. Però el que la sentència del Tribunal Constitucional (TC) no ha aconseguit és prohibir a la Generalitat de Catalunya que faci una consulta, ja que tant la legalitat internacional com el mateix Estatut d'Autonomia del 2006, en el seu article 122, atorguen aquesta facultat sense més límit que el de decidir per l'interès legítim dels catalans. És clar que no podem pretendre canviar la Constitució Espanyola mitjançant la consulta, però tampoc sembla que l'aspiració majoritària dels catalans pel dret a decidir ens pugui ser prohibida en el marc de la legalitat internacional, o almenys això apunta el TC en promoure el diàleg polític entre els governs espanyol i català.

    Tornem al fonament legal internacional del dret d'autodeterminació, interpretat reiteradament pel Tribunal de l'Haia a l'empara dels tractats internacionals, i davant d'aquells que ens el neguen a Catalunya perquè consideren que no som una colònia de l'Estat espanyol —que estaria per veure. El cert és que els dictàmens d'aquest Tribunal, com el del 2004 relatiu als territoris palestins ocupats, es pronuncien ja a favor del dret d'autodeterminació com un dret universal, erga omnes, que ha de ser respectat per tots els estats; és a dir, un dret universal de qualsevol poble, sigui o no considerat territori colonial.


    En definitiva, com ja hem dit, ens trobem en una situació de confrontació de legalitats, la internacional i la constitucional espanyola, en què aquesta darrera nega la lliure expressió de la voluntat democràtica d'un poble. No és acceptable que en nom d'unes lleis es pugui segrestar la decisió d'un poble representat pel seu Parlament, aquesta és si mes no la diferència entre dictadura i democràcia: la primera pretén substituir la decisió popular majoritària i la segona, respectar-la. Així doncs, encara que no hi ha hagut delegació de competències per convocar un referèndum el proper 9 de novembre, s'ha de continuar amb el full de ruta del Parlament. Si tampoc ens permeten convocar una consulta a l'empara de l'article 122 de l'Estatut de Catalunya i de la Llei del Parlament, amb la tolerància manifestada pel TC en la seva darrera sentència en l'acceptació del dret a decidir mitjançant una votació, caldrà finalment convocar eleccions generals a Catalunya amb el suport de l'actual majoria absoluta pel dret a decidir i, vist el resultat, proclamar, si escau, la independència des del nou Parlament constituït. Hauran de ser unes eleccions plebiscitàries i quasi constituents en les quals els catalans i catalanes es pronunciïn sobre el futur del seu poble per tal que, segons el resultat, el Govern declari de manera unilateral —respecte de l'Estat espanyol— la independència de l'Estat català.


    En aquest cas el Govern espanyol tampoc no tindria cap legitimitat democràtica per oposar-se a la declaració unilateral d'independència, i s’hauria d’obrir un procés de negociació per establir de quina manera es fa efectiva la secessió del territori català, el repartiment d'actius i passius tant interns com externs i la representació en organismes internacionals. Aquest és el criteri establert pel Tribunal Suprem del Canadà sobre la validesa de la decisió secessionista del Quebec de 1995. En el dictamen de 1998, aquest tribunal reconeix que una majoria clara, expressada a partir d'una pregunta entenedora, atorga legitimació democràtica a una iniciativa secessionista de la província de Quebec i obliga el Govern del Canadà a negociar les condicions de la separació. Aquest és també el camí dels escocesos, els quals, si triomfa el en el seu referèndum, en el termini de dotze dies constituiran una comissió mixta amb els anglesos per negociar les condicions de la secessió d'Escòcia.


    La declaració d'independència per part del Parlament de Catalunya tindria, doncs, efectes jurídics immediats i dotaria d'existència pròpia a l'Estat català. És clar que reuniríem els criteris mínims de població permanent, amb llengua pròpia i en un territori determinat i amb autoritat política pròpia —criteris que defineixen un estat i que van ser formulats en la Convenció de Montevideo sobre Drets i Deures dels Estats, aprovada el 26 de desembre de 1933. La mateixa convenció diu que l'existència política d'un estat és independent del seu reconeixement per part d'altres estats.


    Aquesta teoria jurídica, coneguda com a teoria constitutiva d'un estat, fou ratificada pel dictamen del Comitè Badinter, creat en el marc de la Comunitat Econòmica Europea el 27 de setembre de 1991 per donar resposta a les qüestions legals que plantejava dins d'Europa la desintegració de l'antiga República Federal Socialista de Iugoslàvia. Deia aquest dictamen que l'existència dels estats és una qüestió de fet, sense que el reconeixement per part de la comunitat internacional sigui una condició determinant de l'estatalitat.


    Si ens tanquen totes les portes possibles per votar, la legitimitat jurídica del procés cap a la independència passa per unes eleccions generals i democràtiques, plebiscitàries i constituents que finalitzin amb una declaració d'independència per part del Parlament català. La contradicció jurídica entre legalitat internacional i legalitat espanyola ha estat ja resolta pel Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia en el cas de Kosovo, i per això la comunitat internacional ja ha reconegut l'existència d'aquest nou estat, encara que l'Estat espanyol s'hi oposa per raons òbvies. La resolució del Tribunal és molt clara; diu que, davant l'acte de proclamació per part de l'Assemblea de Kosovo d'un estat independent i sobirà, el seu parlament no actuava com a institució d'una administració o d’un autogovern preexistent dins dels marges legals que li eren imposats, sinó tot el contrari: la resolució diu que l’Assemblea es va posicionar fora d'aquesta legalitat heretada i, solament en virtut de les facultats conferides per la representació popular, proclama l'existència del nou estat. La DUI, en definitiva, no pretenia provocar efectes en el marc legal preexistent imposat per Sèrbia, sinó que constituïa i creava una nova legalitat a tots els efectes en el marc de la comunitat internacional. Diu el Tribunal de l'Haia que, com que no existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi la declaració unilateral d'independència d'un poble, i un cop constatada la impossibilitat manifesta d’un procés negociador amb Sèrbia —en el nostre cas seria amb l’Estat espanyol— la declaració efectuada per l'Assemblea de Kosovo —en el nostre cas seria el Parlament— en cap cas és contrària a l'ordre jurídic internacional.


    El camí legal en l'àmbit internacional està definit i és clar, costerut i difícil. Però és clar, davant la negativa continuada a acceptar la voluntat de més d'un 85% dels catalans, que exigeixen una consulta al Govern espanyol per definir el seu futur, i en el marc d'un estat democràtic i de dret, finalment caldrà una votació mitjançant unes eleccions i, si escau, una declaració unilateral d'independència. El camí és llarg, però com deia el president de la multinacional catalana Grífols, ho aconseguirem si no ens arronsem.