Esplugues de Llobregat

Notícia

A voltes amb la sanitat pública

Herminia Villena
Herminia Villena

Els pressupostos en Sanitat han baixat fins al nivell del 2007. Això perjudica la qualitat de l’atenció sanitària i serveix d’excusa per externalitzar i privatitzar serveis
 
La reforma sanitària a Catalunya es va iniciar a principis dels anys 80. Des d’aleshores tots els governs l’han anat desenvolupant. Amb l’excepció de l’atenció especialitzada de segon nivell («l’especialista») i del problema de les llistes d’espera, mai solucionats, l’atenció ha estat sempre universal, gratuïta, de qualitat i a un preu barat, per sota de França, Alemanya i Itàlia i equiparable al Regne Unit. Se n’havia anat augmentant el pressupost paral·lelament a la resta de països europeus, fins a l’arribada de la crisi. El 2014 es va disminuir un 15% el pressupost del Catsalut, i el pressupost del Departament de Salut està ara com al 2007.
Aquest any a la nostra àrea (Baix Llobregat Centre, Delta i Litoral) hi ha una disminució d’un 1,62% lineal del pressupost per a l’Atenció primària, la qual cosa no permet cap substitució per vacances, ni baixa laboral, ni permisos especials, ni reduccions de jornada. Per primera vegada, els directors es van negar a signar el contracte de gestió amb el Catsalut i van demanar suport als ajuntaments i entitats cíviques. De moment, sembla que aquest escull s’ha solucionat gràcies a la tenacitat dels directors i a la pressió social i dels ajuntaments.
Cal tenir en compte, però, que no es renoven contractes eventuals, que no es renoven els contractes eventuals, que només es cobreix el 50% de les jubilacions i que cada cop que se’n retalla el pressupost augmenta la càrrega assistencial per als professionals de la salut, que són els que sostenen el sistema. A més, els sous estan congelats des del 2009 i s’ha deixat de cobrar una paga i la meitat dels incentius des d’aleshores. Han disminuït els dies de vacances i lleure. Aquesta manca d’estímul, i l’augment de càrrega assistencial, tard o d’hora disminueixen la qualitat assistencial i repercuteixen en l’atenció al pacient.
Per solucionar aquest problema no calen més diners. Amb tot, hi ha un afany, una ànsia per privatitzar la gestió de la sanitat pública. És a dir, l’assistència segueix sent gratuïta i universal, però els gestors externs controlen els mitjans per sobre dels equips directius clínics. Què passa quan la gestió econòmica es posa per davant de la clínica? (Deixarem de banda les males experiències de malversacions i estafes que s’han produït.) Per tal que un sistema sanitari sigui eficient cal un equilibri entre l’eficàcia del sistema i el cost que genera, això és veritat. Però els gestors volen adequar la qualitat de l’assistència als diners de què disposen; ells no en demanen més perquè la qualitat no baixi, no: només volen aconseguir que els números quadrin.
El problema és que la despesa és un pastís amb tres porcions: primer, de personal; segon, de mitjans de diagnòstic, d’exploració, de cures; tercer, de farmàcia. Si no augmentem la mida del pastís, qualsevol retallada afectarà les tres porcions o n’empetitirà alguna. Ja hem parlat de les retallades en personal. Des de fa 5 o 6 anys aquest personal està fent l’impossible per estalviar al màxim, deixant-se la pell per no disminuir la qualitat de l’assistència als malalts, i el gestors no podran fer cap més miracle.
Uns exemples dels «miracles»: Es potencia més la medicina d’alt nivell i la d’atenció al malalt greu, que està molt bé, surt als mitjans i crea molt de prestigi internacional, no se’n por dir res en contra. Tanmateix, es deixa de banda l’atenció primària i l’especialitzada de segon nivell.
Un altre cas: no és veritat que les llistes d’espera hagin disminuït. Miracle: en la majoria dels casos, es compta el temps transcorregut des de la primera visita hospitalària fins a la intervenció, sense computar-ne el temps d’espera des de la derivació pel metge de capçalera. Qualsevol prova que no sigui anàlisi o radiologia convencional pot suposar mesos d’espera. Fa uns mesos un gestor d’un hospital em deia que «l’important no té espera». I així és, no es té en compte el patiment «ni urgent ni greu», que disminueix la qualitat de vida de les persones, que deprimeix els que el pateixen i que produeix una bona quantitat de baixes laborals, amb el cost econòmic i social que això suposa. Com a conseqüència d’això, molta gent se’n va a les mútues (Miracle! Menys despeses!) per ser atesos més aviat. D’aquesta manera ja s’estan creant diferències entre la gent que pot pagar i la que no.
Pot ser que hi hagi aspectes a millorar; per exemple, és possible disminuir el cost en farmàcia? Això és, en part, responsabilitat dels mateixos metges, que hem creat un pacient medicalitzat i poc autònom en la cura de la seva salut. Amb l’objectiu d’augmentar els anys de vida i amb més qualitat (i, no es enganyem, amb molta pressió de la indústria farmacèutica i d’una cultura de consum del producte sanitari per part dels pacients, que s’han convertit en «clients»), hem volgut tractar tot amb medicaments, fins i tot el que no calia tractar —com menopausa fisiològica, dol per la mort, ansietat per un divorci, etc. Encara que els pacients se’n malfiïn, ens estem plantejant disminuir la polimedicació. Pot ser un benefici per al pacient i el seu cos i un estalvi per a les arques públiques. Aquest aspecte té un límit: l’augment de l’esperança de vida; la població envellida augmenta el cost sanitari.
Per descomptat que es disminueix la despesa sanitària amb la prevenció de la malaltia i amb la promoció de la salut. Malauradament, els professionals, espremuts al màxim, cada vegada tenen menys temps per fer prou educació sanitària, grups terapèutics, etc. Els ajuntaments, encara que amb pressupostos també limitats, tenen un paper important en aquest aspecte tenint cura dels determinants socials de la salut, organitzant campanyes de salut, millorant la qualitat de vida dels ciutadans i reivindicant, com fins ara, una atenció sanitària pública de qualitat.