Esplugues de Llobregat

Notícia

Botiga de barri o centre comercial, quina Esplugues volem?

Per Joan Carles Sillero, economista i professor col·laborador a la UOC
Joan Carles Sillero
Joan Carles Sillero és màster d’anàlisi d’entorns econòmics, graduat en administració d’empreses, diplomat en ciències empresarials i professor a la UOC

Els centres comercials no han arribat per facilitar-nos la vida: són una forma de comerç ben llunyana del mercat o del comerç tradicional mediterrani, propis de la vida dels nostres carrers. És una mena de comerç en què majoritàriament grups inversors posseeixen els edificis, de  manera que concentren les vendes i afavoreixen les grans franquícies en detriment de la vida en els nostres carrers.

Un centre comercial modern és una iniciativa privada que instal·la tot un seguit de botigues de lloguer de la seva propietat, organitzat segons la maximització de vendes i no pas des de les necessitats de la ciutat on es gestiona. És com construir un únic edifici amb venda i lloguer de botigues molt lluny del mercat públic on es gestiona com una necessitat pública per al benefici públic. Dit d’una altra manera: un centre comercial modern és majoritàriament un negoci immens per als beneficis d’una elit empresarial, que sol ser un únic propietari, físic o jurídic.

Tot i que els centres comercials semblen una cosa molt moderna, no ho són pas. El primer centre comercial es pot datar en època romana, allà pel segle II dC. De fet, mercat i centre comercial van vinculats al llarg de la història.

La història del centres comercials als voltants de la nostra ciutat al Baix Llobregat comença amb el Llobregat Centre, més conegut com a Eroski de Cornellà, de l’any 1994, amb 35.000 m2 i 110 locals. El 2 d’abril del 1996 es va inaugurar La Farga de l’Hospitalet, amb 18.000 m2 de i 55 locals comercials, actualment propietat d’un fons d’inversió. El 24 d’octubre del 2002 va néixer Gran Via 2, amb 54.600 m2, 180 botigues i 15 sales de cinema. L’últim ha estat l’Splau, del 2010, amb 54.404 m2 i 145 botigues. Si ens hi fixem, moltes de les botigues són les mateixes que podem trobar repetides en tots centres comercials.

Cada cop que s’obria un centre comercial es veia com els anteriors perdien públic, arribat al punt que si avui vas a La Farga trobaràs moltes botigues tancades per falta de públic. Com que hi ha les mateixes marques de franquícies a tot arreu, no importa gaire anar a un lloc a un altre, i això el públic ho sap.

En certa manera, els centres comercials es canibalitzen entre ells, perquè el públic és limitat i té tendència sempre a anar al més gran o el més nou. Això redueix els clients dels altres centres comercials i del petit comerç, que juntament amb la tristesa de la buidor dels nostres carrers són les grans víctimes.

Si observem qui són els propietaris de tots els centres, el més habitual és que siguin grans empreses o grups inversors; en pocs casos pertanyen a comunitats de propietaris.  De fet, a la demarcació de Barcelona només el Baricentro i les Glòries pertanyen a una comunitat de propietaris la resta. Això ens porta a fer-nos a la idea de la quantitat de banquers que són propietaris dels locals on fem una compra quan anem a qualsevol centre comercial.

El model del centre comercial tampoc no és capaç d’enriquir la ciutat on se situa, perquè els beneficis es reparteixen entre un grup inversor i uns propietaris de franquícies que no tenen cap vincle amb la ciutat on s’instal·len, més enllà del benefici econòmic. Estic convençut que si al senyor propietari de MIDAS li pregunten on és Cornellà segur que no ho sap dir.

Un aspecte diferenciador prové de l’estandardització dels productes que venen, que de retruc redueix el nombre i varietat de comerços dels nostres carrers. Cal que ens adonem que si comprem un gelat o un rellotge o anem a un cinema, aquestes compres les deixem de fer als nostres carrers, i així els gelats, rellotges i cinemes tenen un motiu més per desaparèixer dels nostres carrers. No és pas un problema d’eficiència econòmica, sinó de model cultural, de societat i de ciutat. El model que representa el Pla Caufec fa que una part important de les vendes (la demanda) siguin absorbides pels centres comercials. Així es desertitzen els nostres carrers, on deixen d’existir els petits i mitjans comerços, que són els que donen vida al poble. Un altre efecte és que desapareix també en bona part la classe mitjana i, per tant, es tendeix a polaritzar la diferència entre rics com l’Amancio Ortega i la resta de la població, amb feines precàries.

El fet que els propietaris siguin societats i no pas comunitats de veïns és el més habitual. En principi això no és ni bo ni dolent, simplement són enfocaments oposats de les necessitats de les persones que viuen a la nostra ciutat. Com que són inversors que cerquen un benefici, es pot deduir que el model de centre comercial és un model de comerç en què es distribueix l’enriquiment entre els grans grup inversors. En qualsevol cas, tant al propietari del centre comercial com l’inquilí franquiciat tenen un enfocament que no sorgeix de les necessitats de la gent: no és un enfocament des de la societat, sinó des de l’objectiu del benefici.

Aquest aspecte és important perquè un canvi de l’enfocament ens orienta des dels productes propis per a les nostres necessitats cap a uns productes estàndards de consum global que, independentment de les nostres necessitats, s’originen en la capacitat de ser impersonals i consumits de manera massiva. No parteix d’un enfocament de dins cap enfora, sinó d’una visió globalitzadora que estandarditza les necessitats. D’aquesta manera es perd una part important de la nostra cultura que ens caracteritza i fa diferents. Explicat d’una manera simple: és la diferència entre menjar-se una hamburguesa d’una cadena global i un entrepà d’embotit de la zona. Oi que no ens agradaria que desaparegui el pernil o el fuet del nostre poble?

L’evolució dels centres comercials al nostre entorn des del 1994 fins ara ens ha deixat clares algunes màximes econòmiques. Una de molt important és que la demanda és limitada. Un exemple d’això ha estat la reconversió del l’Eroski) en un outlet shopping, i és que la contínua obertura de nous centres amb més metres quadrats o més moderns havia provocat la decadència de l’Eroski fins al punt de fer necessari reconvertir-lo o fer-lo desaparèixer.
 
Si ho observem des d’una òptica econòmica, el concepte de centre comercial és correcte perquè es basa a optimitzar espai i recursos: no cal agafar el cotxe per fer diverses compres i cobrir necessitats variades, i així en poc temps es poden adquirir diversos béns i serveis. Tanmateix, d’una altra banda és un model de ciutat que comporta la despoblació del comerç, propicia el sedentarisme i buida de vida els carrers. Per exemple, cada cop queden menys cinemes al carrer i, per segons quins productes, te’n vas a un centre comercial perquè ja no queden altres llocs on adquirir-los.

No trobo justificable —com sí que justifiquen algunes personalitats polítiques, com l’equip de govern de l’Ajuntament d’Esplugues, en mans del PSC i de CDC— afirmar que els centres comercials aporten vida al carrer. Això és fals: la demanda és limitada i si una persona necessita uns texans i els compra en un franquícia, no els comprarà en la botiga del carrer; si la venda es fa al centre comercial no es farà al comerç local i, per tant, es perdrà una mica més de la vida dels nostres carrers.

La concentració de nous comerços de perfil global en un únic centre despobla els nostres carrers de botigues, bars, comerços, petites botigues de queviures i gelateries, entre d’altres. Si no hi ha comerç de carrer, del que ens obliga a gaudir d’un clima privilegiat, a caminar i que omple la nostra vida de terrassetes i petits raconets, aquesta vida típicament mediterrània tendirà a desaparèixer.

En resum, crec que una pregunta interessant a fer-se és demanar-se què és més important, si l’eficiència econòmica o preservar el nostre model cultural de comerç mediterrani, perquè aquesta pregunta modelarà la nostra ciutat.

L’acumulació de riquesa en poques mans arrasa una classe mitjana imprescindible per a un bon funcionament de la societat. Els centres comercials tendeixen a generar rics i pobres, la petita iniciativa queda marginada, els carrers son més tristos i les nostres necessitats acaben cobertes per productes estàndards de concepció global. És aquest es model de ciutat que volem per a Esplugues?