Acte de la Secretaria de Dones de Barcelona que organitza la Secretaria de les dones del Casal de Gràcia realitzat al Casal de Barri “Can Carol” de Vallcarca-Penitents   La feminització de la pobresa és una realitat que no és nova,  però que la crisi de la pandèmia ha visibilitzat amb més força. La pobresa no entesa sols com manca de recursos monetaris sinó com, s’explica des de l’economia feminista, l’absència de recursos monetaris, materials i no materials i les capacitats per poder obtenir un nivell adequat de benestar.   La Marina Sánchez Casanovas, secretària de les dones d’ERC Barcelona assenyala les raons de la feminització de la pobresa des de tres punts de vista: el concepte, l’impacte en el món i la situació a Catalunya.   A nivell conceptual remarca que és un problema estructural fruit del sistema heteropatriarcal i del model econòmic capitalista, que provoca que la pobresa econòmica s’acarnissi majoritàriament en les dones. L’exclusió que comporta això té molts factors afegits com: l’edat, l’origen, les situacions d’irregularitat administrativa, la diversitat funcional, així com la violència masclista. Els estereotips i rols de gènere, que es deriven d’aquest sistema heteropatriarcal unit a la divisió sexual del treball, fan que el model productiu sigui el remunerat i valorat (esfera pública que ocupen els homes) i el model reproductiu i de cures quedi relegat a l’esfera privada i domèstica, amb molt menys valor i majoritàriament sense remunerar (i que ocupen generalment les dones).   A continuació, la Montse Benedí Altés com a regidora municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona posa l’accent en què el què s’ha d’aconseguir és la igualtat real i efectiva entre dones i homes. També va destacar la situació de les dones grans, les famílies monoparentals, l’augment del sensellarisme femení i els suïcidis entre les dones adolescents i joves. També ens ha fet reflexionar sobre el fet que les dones més “privilegiades” podem explotar a dones més desfavorides com les dones migrades que fan tasques de cures sense contracte en les nostres llars.

Des d'Esquerra Republicana de Gràcia lamentem i condemnem l'enderroc de l’edifici Balet i Blay al barri del Coll. És un episodi més de la pèrdua de patrimoni històric i cultural dels nostres barris, de la nostra ciutat, producte de la insensibilitat i la mala gestió de Comuns i Socialistes i de la manca d’interès cap a la memòria dels nostres barris, restant valor a l’interès cultural, social i històric i prioritzant únicament el valor arquitectònic d’un edifici. L’icònic immoble ubicat al passeig de la Mare de Déu del Coll número 40 va ser la seu de la productora i distribuïdora cinematogràfica d’animació Balet y Blay. Aquesta empresa, fundada el 1938 per Ramon Balet i José Maria Blay, és coneguda per ser la que va produir el 1945 la primera pel·lícula d’animació de l’estat espanyol i el primer llargmetratge d’animació en color de tot Europa, anomenada Garbancito de la Mancha o el Cigronet Valent, d’Arturo Moreno. La productora estava ubicada en el barri del Coll, lloc de referència pel que fa a la il·lustració i el món del còmic, amb la presència d’altres empreses com l’Editorial Bruguera (on ara s’ubica el Centre Cívic que va adoptar el nom de l’antiga editorial, coneixent-se com el Centre Cívi El Coll - La Bruguera), o els Estudis Macian al barri veí de Vallcarca. Totes aquestes empreses lligades al món de la il·lustració i el còmic, van permetre donar feina a la gran majoria de veïns i veïnes del barri, quan era un “Barri de tinta i paper”, fet que molts considerem el barri del Coll com el bressol de la il·lustració i l’animació. De fet, formava part del complex de la Torre Marsans, d’inspiració morisca, protegida com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) i on actualment s’ubica l’alberg de la Mare de Déu del Coll, de la Xarxa d'Albergs de la Generalitat. Ja que aquest edifici annex, ubicat just al davant de l’entrada de la Torre Marsans, eren les cavallerisses de principis de segle XX.

El Club Els Amics de Gràcia és l’únic club federat de petanca en el districte. No és esport olímpic, però aporta un palmarès tècnic que es transforma en trofeus autonòmics, nacionals i internacionals. Cal posar en valor el seu esforç i patrimoni esportiu, que no és cap altre que el participatiu. El nostre prec demanava solucionar uns problemes, que requereixen més que res voluntat de posar-s’hi per part del districte.   Persones i gossos entren en la instal·lació fora de l’horari d’ús esportiu, i aquests darrers l’embruten com si es tractés d’un pipicà. Més enllà del problema d’incivisme, quan les jugadores de petanca arriben a la instal·lació han de netejar-ho i no disposen d’una presa d’aigua a tal efecte. Malauradament el districte considera que no han de tenir una boca d’aigua per a neteja de la instal·lació. L’alternativa seria que una brigada de neteja municipal hi passés cada dia just abans de l’horari en què es fa l’ús esportiu.   El bloqueig de la porta-reixa de fusta practicable comporta que s’ha de sortir de la instal·lació, rodejar-la i salvar un desnivell per arribar a l’altra banda i accedir al lavabo. Tot es complica si es tracta de persones amb mobilitat reduïda, que encara han de fer una volta més gran per evitar un tram d’escales. Només caldria que el districte facilités la clau de la porta-reixa a les usuàries de la instal·lació. El districte va menysvalorar aquest problema, esperem que recapaciti. Una altra cosa és pensar com es va dissenyar una instal·lació en què la porta del lavabo es troba en l’exterior i no en l’interior.   Hi ha una zona morta i fosca, un calaix entre el mòdul del club i la paret. Un racó que esdevé brut, perquè especialment criatures del parc infantil, però també persones adultes, hi fan les seves necessitats. Un racó que esdevé fosc, i genera molta inseguretat. Permetria acorralar una persona i poder-la atracar o abusar-ne fora de la visió dels edificis veïns.

El passat 16 de febrer a la Comissió d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat s’aprovava inicialment la Modificació del Pla General per a la millora urbanística i ambiental dels barris de Gràcia. Aquell dia Esquerra Republicana ja hi havia punts que no veiem clars, i ens vam abstenir en l’inici de la tramitació d’un text que havia de resoldre molts problemes urbanístics enquistats i històrics de bona part del districte de Gràcia i que també havia de protegir el seu patrimoni, així com incrementar els habitatges de protecció i implementar millores ambientals. Tres mesos després, un cop finalitzat el període d’al·legacions i després d’estudiar-la a fons, hem pogut constatar que ens trobem davant d’una gran mentida, que suposa una oportunitat perduda perquè exclou allò que és més difícil de resoldre. Aquest planejament es basa en unes quantes mentides, però a qui es menteix és als veïns i veïnes de Gràcia perquè les previsions que planteja aquesta modificació no es compliran mai i, a més, genera perills per al teixit comercial i no protegeix de manera efectiva el patrimoni dels nostres barris. Aquesta és una oportunitat perduda perquè que no es resol un dels grans problemes dels barris de Gràcia:  les afectacions urbanístiques. L’àmbit inicial de la suspensió de llicències la MPGM tenia un abast més gran que l’actual, incloent-hi les àrees dels Tres Turons i el de la Plaça de Joanic i Pi Margall. Malauradament aquestes àrees han estat excloses de la modificació de planejament. Pel que fa als Tres Turons entenem que sigui així perquè ja queden definides les actuacions en un planejament propi i específic. Però pel que fa a l’àrea de Joanic i Pi i Margall, ha quedat exclosa amb una excusa si més no surrealista, afirmant que es pretén donar una resposta coherent dins el projecte de superilla. Res més lluny de la realitat. La gran problemàtica d’aquest àmbit són les afectacions urbanístiques: 78 immobles afectats als voltants de Joanic que equivalen a 236 habitatges i 12 immobles al carrer Pau Alsina que equivalen a 73 habitatges.

Un altre Consell Plenari encara marcat per les restriccions degudes a la pandèmia. Un ple on les esquerres van fer front comú per no dilatar més la construcció de l’Institut Vallcarca, i on es va aprovar per unanimitat la proposta del nostre grup sobre la implementació del model de recollida selectiva de residus porta a porta i on es va qüestionar la gestió del govern en temes com la gestió de les subvencions que encara no han arribat a les entitats, com el Rebost Solidari, la tardança en la construcció del nou parc d’Anna Piferrer i en la substitució de la gespa del Nou Sardenya, la passivitat davant el proper enderroc de l’edifici Balet i Blay, el desplegament del Pla de motos o els itineraris segurs.   PROCÉS PARTICIPATIU DE LA CIUTADANIA ADOLESCENT DE BARCELONA En aquest Plenari, vam comptar amb la presència d’uns joves de l’IES Vila de Gràcia i de l’Escola Gravi que van compartir la feina realitzada en el marc del procés participatiu de la ciutadania adolescent en explorar els interessos dels i les adolescents sobre els temes a treballar plantejats, en el cas de Gràcia, sobre l’espai públic.   RESPOSTA A L’INFORME DEL REGIDOR El regidor va presentar el seu informe, on va recollir gran part dels temes que portàvem els diferents grups polítics al Plenari, com ara el Pla de Motos, la construcció de l’Institut Vallcarca o la pacificació de carrers.   Com a consellera portaveu, li demanava més autocrítica, menys titulars i més actuacions. Vam posar tres exemples d’actualitat com a mala gestió. No obstant, primer vam recordar que la repressió continua però nosaltres persistim, i recordàvem novament els presos i preses polítiques, els exiliats i exiliades i totes les persones represaliades; tornant a reivindicar que el conflicte polític s’ha de resoldre amb una llei d’amnistia i un referèndum d’autodeterminació.   Subvencions del Projecte Alimenta Diverses entitats de Gràcia no han cobrat les subvencions concedides del projecte Alimenta, entre elles, el Rebost Solidari, l’Associació Joves Gitanos de Gràcia o l’església evangèlica del carrer Terol.

La història i cultura de Gràcia està estretament lligada a la comunitat gitana que hi viu, concretament al barri de La Vila de Gràcia. Tot i que des del 1425 hi ha la presència d'aquest poble a Catalunya, no és fins fa més de 200 anys que arriben les primeres famílies gitanes a Gràcia. Una d'elles, la família Valentí, que s'hi va instal·lar a principis del segle XIX, provinents de Florència, eren comerciants, es dedicaven a la llana, i es van establir amb el bestiar i els cavalls a la Gràcia rural. Ja són moltes generacions de famílies gitanes que han format part de la vida d'aquest barri, aportant-hi personalitat pròpia des del punt de vista cultural, veïnal i associatiu, entre d'altres. Aquest 8 d'abril ha estat una diada important, ja que enguany se celebrava el 50è aniversari de la primera trobada internacional de rellevància que va acollir diversos representants gitanos del 7 al 12 d'abril del 1971 a Chelsfield, prop de Londres. Va ser en aquest congrés que es va establir l'ús preferent del terme rom, la bandera del poble romaní (la roda vermella sobre un fons verd i blau) i l'himne "Gelem, gelem" ("Vaig caminar, vaig caminar"). Malgrat la pandèmia de la Covid-19, enguany també ha estat una jornada dedicada a la cultura gitana i a la conscienciació dels problemes a què s'enfronta el poble rom, més evidents en plena situació de crisi econòmica i social derivada de la crisi sanitària. Commemoracions com les d'avui són una bona ocasió per reivindicar els drets del poble gitano i enorgullir-nos per les aportacions que han fet a la nostra història, cultura i llengua. Per recordar que des dels seus orígens han patit persecucions, discriminacions, deportacions, empresonaments, o genocidis com ara durant la Segona Guerra Mundial. Als darrers anys, a Europa l'antigitanisme està creixent, sovint degut als prejudicis i discursos d'odi associats a l'extrema dreta. I en aquest sentit, destacar la tasca de l'Associació de Joves gitanos de Gràcia en la recuperació de la memòria històrica del poble gitano.

Durant els passats mesos, el Jovent Republicà de Gràcia, juntament amb les Joventuts Comunistes d’Horta - Guinardó i Gràcia, hem dut a terme una campanya de conscienciació sobre la pressió social que pateixen moltes persones per beure alcohol en entorns socials i espais d’oci. Volíem entendre més aquestes situacions i poder fer un anàlisi de les nostres pròpies actituds, alhora que hem volgut proposar aquest debat a la societat. Així vam començar la campanya ‘No bec, no em molestis!’.   Hem volgut explicar els casos en que persones es poden sentir pressionades per beure alcohol quan, de fet, no ho voldrien fer. Aquests casos són més habituals dels que creiem, i poden ser per malaltia o tractament, o perquè simplement no ho volen. Hem posat el focus en les persones amb trastorns alimentaris. Vam començar la campanya amb una formació sobre conductes produïdes per l’alcohol a càrrec de la psicòloga Magalí Andreu, i on vam debatre en quines condicions es pot produir aquesta pressió i vam compartir experiències personals. Durant aquests darrers mesos, hem omplert els barris de Gràcia de cartells i enganxines de la campanya, per posar el debat sobre la taula.   Tal i com està muntada la nostra societat, el model social, polític i econòmic es nodreix de les inseguretats de moltes persones independentment del seu gènere, per sobreviure i perpetrar-se. Considerant aquesta premissa, es podria dir que les persones amb trastorns alimentaris són fets inevitables del model capitalista en el qual vivim actualment. Fruit d'un estigma social sorgeix un trastorn no només mental, com molts volen fer creure, sinó també físic i de dissociació corporal i de l'autoimatge. La normalització constant de certs aspectes de la nostra societat, comportaments i comentaris condueix a una invisibilització de les lluites diàries de les persones afectades, i a una estigmatització que surten fora de norma. Aquesta lectura és, evidentment, una visió simplista de la complexitat de la realitat i una explicació extensa dels trastorns alimentaris demanaria un altre article.

En aquest acte telemàtic hem gaudit de la presència i de la experiència de tres dones referents i pioneres del republicanisme: la Marta Rovira i Vergés, com a primera dona  que ha estat Secretària General d’ERC,  l’Anna Simó i Castelló, com a primera dona nomenada consellera d’ERC a la Generalitat de Catalunya, concretament  a la conselleria de Benestar i Família  en el període 2003-2006,  i la  Carme Porta i Abad, com la primera dona diputada d’ERC al Parlament. Les tres dones fan una mirada al passat, present i futur de la dona en el partit, amb la conducció de l’acte de la Kènia Dòmenech i Àlvarez, actual Portaveu Nacional del Jovent Republicà. En destaco les següents intervencions: Marta: “ Quan les dones accedim als espais de poder, que són masculins i masclistes, els hem d’intentar transformar per poder ser nosaltres mateixes”. Carme: “Al Parlament va haver complicitat i suport de totes les dones diputades per aconseguir canvis en temes importants. És important fer una xarxa femenina, de fer equip entre nosaltres”. Anna: “Sentir-te part d’un tot, que formes part d’un tot, que pren decisions, encertades o no, però que treballes perquè siguin encertades, que tenen conseqüències en les vides dels altres, bones o dolentes, intentem que siguin bones. Aquell treball agradable, de compartir, cooperar...quan en Raül Romeva va escriure Ubuntu vaig dir: és això!. El que a mi m’ha fet estar en política ha estat Ubuntu ”. Pots veure totes les intervencions d’aquest acte interessant i empoderador  en el següent enllaç al vídeo Pioneres “Juntes no tenim aturador,  juntes ho podem tot”   Carme Balboa i Mus Secretaria de les Dones i Feminismes Casal d’ERC Gràcia  

Moments previs   La dictadura de Primo de Rivera va intentar suprimir qualsevol manifestació popular de la identitat catalana i acabar amb un catalanisme republicà creixent, prohibint partits, associacions i institucions autòctones. L’any 1924 va suprimir la Mancomunitat de Catalunya i va prohibir l'ús de la llengua i la senyera en l'administració i en la vida pública.   No obstant això, Catalunya es va resistir a la dictadura i es va afavorir el creixement de la força i popularitat del catalanisme republicà, com ara l’Estat Català (1922) liderat per Francesc Macià. D’altra banda, el regionalisme conservador de la Lliga va anar perdent força.   En finalitzar la dictadura i davant la convocatòria d’eleccions municipals, calia unificar les diverses tendències catalanistes, republicanes i nacio­nalistes d’esquerra. Aquest fet es va accelerar amb el Manifest d’Intel·ligència Republicana (maig del 1930) i després, amb l’arribada de Francesc Macià el 22 de febrer de 1931 després de passar 8 anys a l’exili.   El maig de 1930 el setmanari L’Opinió, dirigit per Joan Lluhí i Vallescà, publicava el Manifest d’Intel·ligència Republicana, signat per membres de la Unió Socialista de Catalunya (Aiguader, Alomar, Serra i Moret, Campalans), republicans radicals (Aragay, Cardó), republicans (Companys, Samblancat, Rovira i Virgili), sindicalistes (Barrera, Trilles, Peiró), obreristes (Viadiu, Botella) i membres d’Acció Catalana (Soldevila, Nicolau d’Olwer). S’iniciava així una campanya per aconseguir la unió de les esquerres i el republicanisme per fer front conjunt de cara a les eleccions municipals de 1931, creant una alternativa a la Lliga i intentant convertir-les en unes eleccions plebiscitàries sobre la monarquia. En aquest manifest es demana explícitament la “instauració de la República Democràtica” i dóna peu al naixement d’una nova força política que esdevindrà transversal i hegemònica. Conferència d’Esquerres Catalanes Amb l’objectiu d’aglutinar les forces catalanistes d’esquerra i fer front a les eleccions municipals del 12 d’abril es va convocar la Conferència d’Esquerres Catalanes, que tal com s’indica en un breu de La Vanguardia del 13 de març de 1931, “La Comissió organitzadora de la Conferència d’Esquerres Catalanes està resolent els detalls per poder celebrar-la els dies 17, 18 i 19 d’aquest mes.