Gràcia

Notícia

La fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya

  • Olga Hiraldo i Martí
  • Diari L'Opinió
  • Nota de premsa de la Conferència d'Esquerres
  • Macià i Companys amb votants
  • La Vanguardia, 14 març 1931
  • La Vanguardia, 14 abril 1931
  • La Vanguardia, 14 abril 1931
  • Diari L'Opinió

Moments previs
 
La dictadura de Primo de Rivera va intentar suprimir qualsevol manifestació popular de la identitat catalana i acabar amb un catalanisme republicà creixent, prohibint partits, associacions i institucions autòctones. L’any 1924 va suprimir la Mancomunitat de Catalunya i va prohibir l'ús de la llengua i la senyera en l'administració i en la vida pública.
 
No obstant això, Catalunya es va resistir a la dictadura i es va afavorir el creixement de la força i popularitat del catalanisme republicà, com ara l’Estat Català (1922) liderat per Francesc Macià. D’altra banda, el regionalisme conservador de la Lliga va anar perdent força.
 
En finalitzar la dictadura i davant la convocatòria d’eleccions municipals, calia unificar les diverses tendències catalanistes, republicanes i nacio­nalistes d’esquerra. Aquest fet es va accelerar amb el Manifest d’Intel·ligència Republicana (maig del 1930) i després, amb l’arribada de Francesc Macià el 22 de febrer de 1931 després de passar 8 anys a l’exili.
 
El maig de 1930 el setmanari L’Opinió, dirigit per Joan Lluhí i Vallescà, publicava el Manifest d’Intel·ligència Republicana, signat per membres de la Unió Socialista de Catalunya (Aiguader, Alomar, Serra i Moret, Campalans), republicans radicals (Aragay, Cardó), republicans (Companys, Samblancat, Rovira i Virgili), sindicalistes (Barrera, Trilles, Peiró), obreristes (Viadiu, Botella) i membres d’Acció Catalana (Soldevila, Nicolau d’Olwer). S’iniciava així una campanya per aconseguir la unió de les esquerres i el republicanisme per fer front conjunt de cara a les eleccions municipals de 1931, creant una alternativa a la Lliga i intentant convertir-les en unes eleccions plebiscitàries sobre la monarquia. En aquest manifest es demana explícitament la “instauració de la República Democràtica” i dóna peu al naixement d’una nova força política que esdevindrà transversal i hegemònica.

Conferència d’Esquerres Catalanes

Amb l’objectiu d’aglutinar les forces catalanistes d’esquerra i fer front a les eleccions municipals del 12 d’abril es va convocar la Conferència d’Esquerres Catalanes, que tal com s’indica en un breu de La Vanguardia del 13 de març de 1931, “La Comissió organitzadora de la Conferència d’Esquerres Catalanes està resolent els detalls per poder celebrar-la els dies 17, 18 i 19 d’aquest mes. El dia 17 a les deu de la nit a l’Ateneu Republicà Català de Gràcia (carrer de Verdi, número 32) es reuniran les comissions nomenades per examinar les ponències i per acceptar o rebutjar les esmenes que s'hagin presentat fins aquest moment. Les sessions plenàries de la Conferència se celebraran els dies 18 i 19 al Foment Republicà del Districte VII, carrer de Cros número 2 (al costat de l’estació del metro de San[t]s). Entre les entitats i diaris que assistiran a l'acte, hi figuren un gran nombre d'aquesta regió. Importants nuclis obrers han ofert el seu suport a la naixent organització”.
Així, la Conferència d’Esquerres va iniciar-se el 17 de març a l’Ateneu Republicà de Gràcia i entre el 18 i 19 de març, es van celebrar les sessions plenàries d’aquesta mateixa conferència, vint-i-cinc dies abans de les eleccions municipals, al carrer Cros, prop de la cruïlla amb la carretera de Sants, a la seu del Foment Republicà de Sants, un barri amb tradició republicana i sindicalista on les idees polítiques del catalanisme obrer havien arrelat des de feia anys.
Allà van trobar-se representats uns 16.000 afiliats que cercaven la creació d’un partit republicà, catalanista, democràtic i d’esquerres, capaç d’esdevenir una força política dirigent per al país. És a dir, una organització que fos capaç d’apropar les dues grans reivindicacions polítiques del moment: la República i l’autonomia de Catalunya.

La fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya   
      

Aquesta Conferència d’Esquerres Catalanes va donar lloc a l’acord per crear l’Esquerra Republicana de Catalunya a partir de la unió de l’obrerisme del Partit Republicà Català de Lluís Companys, el separatisme d’Estat Català de Francesc Macià i els intel·lectuals socialistes del grup de L’Opinió de Joan Lluhí i Vallescà, i l’adhesió de diversos ateneus i centres republicans del país.
L’Estat Català fou un partit polític fundat a Catalunya pel coronel Francesc Macià l'any 1922, que es definiria com a "partit independentista, interclassista i no dogmàtic, que lluita per la independència dels Països Catalans i el català com a única llengua oficial". És el tercer partit nacionalista d'Europa després del Sinn Féin i el Partit Nacionalista Basc.
L'Opinió era un setmanari d'orientació política esquerrana fundat a Barcelona el 18 de febrer de 1928, amb el suport econòmic de Joan Casanellas i Ibars. Posteriorment, esdevé òrgan d'un nou nucli polític (conegut com a grup de "L'Opinió"), de caràcter republicà, federalista i socialitzant, integrat, entre d'altres, per Lluhí, Comas, Casanelles, Antoni Xirau i Palau, Joaquim Ventalló i Vergés i Xavier Regàs i Castells.
A banda dels dos grans grups impulsors, el naixement d'Esquerra Republicana es caracteritza per aglutinar una gran diversitat d'organitzacions destinades a superar la disgregació de les esquerres republicanes i catalanistes. Així doncs, hi conflueixen també l'obrerisme del Partit Republicà Català i moltes entitats locals com la Joventut Republicana de Lleida; el Foment Nacionalista i Republicà de Reus; la Fraternitat Republicana de Terrassa; el Centre Democràtic i Federalista de Vilanova i la Geltrú; el Centre Nacionalista Republicà del Vendrell; el Centre Obrer Instructiu d'Unió Republicana de Cervera; el Centre d'Unió Republicana de Valls o el Centre Republicà Federal de Mataró.
En la fundació ERC va aplegar uns 16.000 afiliats, i quan es consolida com el partit governant de Catalunya, va augmentar tant les adhesions de centres i casals que li va permetre ser present orgànicament a gran part del territori. El seu creixement progressiu fins al 6 d’octubre de 1934, va suposar que abans d’esclatar la Guerra Civil Esquerra Republicana de Catalunya tenia prop de 70.000 afiliats.
 
L’hegemonia d’Esquerra Republicana de Catalunya

Un partit que agrupava moltes sensibilitats dins el republicanisme d’esquerres i catalanista, estava predestinat a ser el partit hegemònic.
El primer consell directiu de l’ERC, sota presidència de Macià va comptar amb Companys, Lluhí, Aiguader, Humbert Torres i Ventura Gassol. El 21 de març, el comitè executiu del nou partit va decidir participar en les eleccions municipals previstes per al 12 d'abril i va acordar oferir una “entesa” electoral als altres partits catalans antimonàrquics, reservant alguns llocs per als perseguits o presos que decidissin presentar-se com a candidats. En pocs dies es van confeccionar les candidatures i durant la campanya electoral, molts  catalans es van sentir identificats amb les idees del partit.
Les eleccions municipals del 12 abril de 1931 van convertir-se en un autèntic plebiscit per a la monarquia d’Alfons XIII, calia triar: monarquia o república. Mentre que la Lliga Regionalista, fins aleshores la força hegemònica del catalanisme, es presentava com una opció política continuista i reformadora del sistema, les forces republicanes i d’esquerres, encapçalades per la recentment creada Esquerra Republicana de Catalunya en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, propugnaven el trencament definitiu amb el règim monàrquic. I la victòria va ser clara, tot i que ningú preveia que Esquerra Republicana de Catalunya guanyaria en la majoria de pobles i ciutats de Catalunya i esdevindria així la principal organització política al llarg de tot el període de la Segona República a Catalunya.
A la ciutat de Barcelona, Esquerra Republicana va obtenir 43.094 vots i 25 regidors dels 50. A més, van ser escollits 12 regidors de la Coalició Republicana-Socialista i també 1 republicà autònom, i 12 regidors de la Lliga Regionalista.
Esquerra Republicana va obtenir els millors percentatges en barris obrers i populars, com ara els districtes de Sant Andreu-Horta, Hostafrancs-Sants, el Poble Sec-Montjuïc i Gràcia, amb un 34,3%. A Sant Andreu, Sants, el Poble Sec i Gràcia, la diferència respecte al Partit Catalanista Republicà (PCR) va ser de 30 punts de mitjana i de 20 respecte a la Coalició Republicana Socialista (CRS).
Després de 90 anys, la història es repeteix i Esquerra Republicana de Catalunya ha esdevingut el partit hegemònic a Catalunya. S'obre una nova etapa sota el lideratge dels republicans per fer possible l'amnistia i l'autodeterminació, i per reconstruir el país des de l'esquerra. A més, els resultats han situat a Esquerra amb opcions de tornar a la Presidència de la Generalitat 80 anys després. Tot i així, recordem que les eleccions que van donar una victòria clara d’Esquerra Republicana de Catalunya arreu del país, varen ser unes eleccions municipals... Som-hi, a guanyar!

Olga Hiraldo i Martí
Consellera portaveu d'Esquerra Republicana de Gràcia