En els anys 60 i 70 del segle passat esdevingué força habitual l’anada de catalans del Principat (i també d’altres llocs dels Països Catalans) a les sales de cinema de Perpinyà. La fèrria censura franquista feia que molts espectadors travessessin la frontera amb l’Estat francés (que no amb França) per anar a veure films prohibits, com Viridiana, o La Via Làctia, del gran Buñuel, o d’altres de Passolini o Bertolucci, un film del qual, L’últim tango a París, provocà veritables allaus de concurrents.

 L’admirable embranzida del procés d’independència del Principat de Catalunya és una realitat tangible i majoritària en la societat catalana actual. Entitats i associacions com Òmnium Cultural (OC), l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) o l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) han sorgit del cor del poble català, i es mantenen i es desenvolupen amb el seu suport entusiasta.

Durant el que resta del curs educatiu, una cinquantena de centres estan exposats a rebre la visita d’un diputat, o diputada, de VOX. Es presentarà en companyia d’un membre de la inspecció educativa. La pretensió del polític, és escorcollar documents, entrevistar alumnes i docents, i aclarir si, segons la docta opinió de VOX, adoctrinen o són adoctrinats, més enllà del que els currículums escolar exigeixen.

Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) és catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid. Ha estat membre del comitè científic de l’Informe sobre les Llengües del Món (Unesco) i del comitè científic de Linguamón – Casa de les llengües. El 2014 fou guardonat amb el XXIV Premi Internacional Ramon Llull “per les seves contribucions acadèmiques a la defensa de la igualtat de totes les llengües, i la seva actitud crítica amb les ideologies lingüístiques assimilacionistes”.

            La Universitat Catalana d’Estiu (UCE), en la seva 51a edició, ha tornat ésser un marc de referència polític, lingüístic i cultural de Catalunya i dels Països Catalans. En unes circumstàncies polítiques difícils, amb líders i dirigents nostrats engarjolats des de fa molts mesos, el president i alguns més exiliats, d’altres inhabilitats, i amb el clima de persecució sistemàtica contra l’independentisme català, són situacions molt adverses que ens retornen a un temps que no pensàvem que tornarien.

Aquests darrers mesos hem estat testimonis d’una farsa judicial que avergonyeix les consciències democràtiques. El judici als presos polítics catalans emmarca tot un muntatge dels aparells de l’Estat espanyol per escapçar el moviment polític i social independentista del Principat de Catalunya. La fiscalia del poder judicial, l’advocacia de l’Estat i l’acusació popular (representada per un partit neo-feixista, per si encara ens podia restar qualque dubte del ‘cambalatge’ barroer) ens han dibuixat clarament quina és la voluntat d’un Estat encastat en una mena de tarannà etern pseudo-democràtic molt poc fiable, en què els poders es confonen i, alhora, es retroalimenten.

És un lloc comú albirar la visualització de manifestacions (visuals i verbals) per part dels Borbons espanyols, les quals ens informen, clarament, de llur pensament i vocació més genuïna.   “No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per damunt del dret”, és la darrera que ens ha llegut sentir. La frase és del Borbó actual i, atès la proverbial previsibilitat de caire familiar, no és gaire dificultós de fer-hi una lectura força plausible que ens acosti, d’una manera suficientment aproximada, al contingut intrínsec dels mots esmentats.

Les noves perspectives que s’albiren arran del(s) camí(ns) de llibertat encetats per aquesta realitat nacional inqüestionable que és Catalunya, palesen un fenomen que cal tenir molt en compte: quan els grans sistemes ideològics i els grans estats plurinacionals s’esfondren, el que roman és, sempre, la realitat d’uns pobles que pugnen per la seva llibertat nacional. Certament, els estats dominadors, amb el seu nacionalisme absorbent i opressor (com bé hem pogut comprovar amb Espanya), ofereixen gran resistències a concedir aqueixa llibertat.

Deia Noam Chomsky que “el principi bàsic, rarament violat, és que tot allò que entra en conflicte amb les exigències del poder i el privilegi, no existeix”. Igualment, ens venia a dir, interpretant els seus mots, que ‘els mitjans de comunicació, i la comunitat intel·lectual, amaguen i tergiversen el que està passant, tot actuant en gran mesura a l’estil de l’Estat totalitari’. I encara, asseria també, que “un govern pot recórrer al terror, a la subversió, i altres formes de coacció, quan és empès pel seu enemic intern: la població del país”.