La Canonja

Notícia

El català a l’escola no es toca

La immersió lingüística no es toca
La immersió lingüística no es toca

Si volem que la nostra societat funcioni, és important que cadascú faci la seva feina el millor que pugui o sàpiga. Per tant, no té sentit que un tribunal vulgui usurpar la capacitat dels centres educatius de prendre les decisions pedagògiques i didàctiques oportunes. No té sentit ni tampoc es pot acceptar. Per què un 25%? En quin criteri pedagògic s’han basat per establir aquest valor que em sembla tan aleatori com poc rigorós? No són els tribunals qui ha de dictaminar com ha de ser el model de la nostra escola, sinó que és competència del Parlament determinar el règim lingüístic del sistema educatiu, que es basa en el principi de no discriminació lingüística de l’alumnat i en el fet de garantir la normalització lingüística del català i de l’aranès.
La immersió lingüística és un dels grans consensos socials del nostre país. No ens podem permetre, ni tampoc s’entendria, que a l’escola se separi l’alumnat per la llengua. Estem davant d’un model d’èxit, que ha permès la cohesió del conjunt de la ciutadania i evita la segregació dels infants pels seus d’orígens. És important recordar que la immersió lingüística es va concretar el 1983 a partir de l’impuls d’unes famílies a Santa Coloma de Gramenet. L’objectiu era estendre el coneixement del català entre les noves generacions i garantir així la igualtat d’oportunitats, la cohesió social i la integració de tothom. El català no pot ser la llengua d’uns pocs. Les llengües s’han de veure com un tresor, una riquesa cultural que cal protegir amb les polítiques necessàries per assegurar-ne el seu coneixement i ús. Però algunes llengües juguen amb desavantatge, com és el cas del català. Per això és necessària la seva defensa i el treball constant per reforçar el model d’immersió lingüística i l’escola en català, ja que en altres àmbits, com en l’audiovisual, la literatura, l’oci o l’entreteniment, està perdent la batalla.
Els meus fills han crescut en un entorn familiar en què el català és la llengua vehicular. Tot i així, la seva llengua de joc entre ells i les seves amistats és el castellà. És una realitat que posa sobre la taula la necessitat d’aquesta protecció. És un treball que, dia a dia, fa la comunitat educativa per assegurar el ple domini del català i el castellà al final de l’etapa obligatòria, per garantir que la llengua no sigui font de desigualtats socials. Són ells els coneixedors de la realitat de cada escola. Deixem que cada claustre estableixi el seu propi projecte lingüístic sota el criteri del domini total de les llengües. Tasca que cal agrair-los, amb la bona feina que fan dia a dia.
No podem acceptar aquest nou atac a l’eix del nostre sistema educatiu, un atac que demostra un desconeixement absolut de la realitat educativa del nostre país.

(article publicat a La Canonja Informa número 86)