L'esfereïdora agressió sexual del mes passat a la nostra ciutat, així com les diverses notícies referents a violència masclista que hem vist aquests dies, ha deixat palesa la necessitat de construir una societat igualitària en termes de gènere de manera prioritària i amb fermesa. La cultura patriarcal està, indubtablement, integrada en la nostra vida diària i té la violència com un dels mecanismes de dominació de les dones, arribant fins i tot a la violació i el feminicidi com a forma de violència extrema.

La manca de lavabos públics és un problema a moltes ciutats. I Mataró no n'és pas una excepció. Segons dades del Govern Municipal, a la ciutat hi ha 10 lavabos públics i 4 més seran instal·lats ben aviat. Mataró està adherit al programa "No puc esperar!" per tal que persones amb malalties inflamatòries o d'altres que provoquen incontinència o necessitat d'orinar sovint puguin utilitzar lavabos de centres col·laboradors.

El passat mes de juny el setmanari Capgròs, publicava un article titulat ‘ Mataró i les ciutats metropolitanes cada cop més empobrides i segregades’, on recollia unes dades demolidores de la ciutat extretes d'un estudi de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la UAB per encàrrec de l'Ajuntament de Mataró. Les dades publicades a l'estudi evidencien els moviments de concentració de la pobresa en els municipis de la segona corona metropolitana, entre ells Mataró.

Abans de començar el nou curs m’agradaria fer una reflexió sobre la pandèmia, la comunitat educativa i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i ho faré des de la mirada d’una mestra compromesa. La Covid-19 ha posat a prova el sistema educatiu, i ha demostrat que l'escola i els mestres són essencials, i que amb una bona comunió amb les famílies, es va poder normalitzar un curs, si es pot dir així, que es preveia molt incert.

Enguany les expectatives davant la nostra Festa Major, que alguns havien volgut batejar com a no-Santes, eren estranyes i dubtoses. Hi haurà sensació de Santes? el 30 de juliol tornarà a ser el dia “més trist” de l’any? La gent anirà als espectacles? Ens agradaran els focs a 4 bandes? Ens emocionarem amb l’espectacle que ha creat un foraster per a les nits de Santes? Doncs sí, i sí, i sí, i sí, i més que sí.

Fins que la covid-19 no va tocar a les nostres sòlides portes en forma de confinament, davant la previsió d'un esclat de contagis i morts, no ens havíem adonat de la fragilitat de l'equilibri mundial. Altres virus ja havien donat senyals d'avís en els últims anys, com la SARS-COV1, Ébola, Zika, etc., però ens agafaven massa lluny o massa còmodes per preocupar-nos en excés, i els mecanismes de control sanitaris internacionals havien funcionat.

El Ple Municipal va aprovar el nou planejament per a l'edifici de la Torre Barceló Més enllà de com marcarà aquest edifici el nou skyline de Mataró i dels detalls coneguts del projecte - l'alçada de 26 pisos de l'edifici, els usos comercials en planta, les oficines, aparcaments i els quasi 200 habitatges de lloguer, la connexió al Tub Verd, la separació amb La Farinera o l'accés al Port - cal resoldre encara molts dubtes per tal que esdevingui una veritable oportunitat per la ciutat.

Una de les tasques dels Governs Municipals  és garantir que la via pública estigui neta, ordenada, sigui segura i les persones s’hi puguin passejar de dia o de  nit. Així mateix, han de procurar el descans i la tranquil·litat a les llars. A les ciutats d’avui és difícil aconseguir tots  aquests objectius entre d’altres raons   per la densitat de població.  A Mataró som  129.661 habitants (dades 2020 IDESCAT)  que vivim en  una superfície de 22’53 quilòmetres quadrats, el que correspon a 5.

Una vegada més li ha tocat a la Cultura. El govern municipal del PSC-En Comú Podem ha decidit que era ella qui tornaria a ser la víctima (pràcticament única) de les retallades. Desgraciadament, no és cap novetat, però sobta que en un any on els impostos municipals han pujat més que mai, hi hagi partides pressupostàries que no es puguin, ni tan sols, mantenir respecte als anys anteriors. La concepció que la despesa en cultura són costos per a l’administració, enlloc de veure-ho com a inversió en la ciutadania, és el quid de la qüestió.