Osona

Notícia

Francesc Codina escriu als "Sobiranistes tristos".

CARTA PÚBLICA ALS SOBIRANISTES TRISTOS


Benvolguts, llegits i apreciats intel•lectuals sobiranistes que escriviu a la premsa:
Alguns dels vostres darrers articles traspuen tristesa. Esteu convençuts que una reforma substancial de l’Estatut i del finançament no pot arribar a bon port. La coincidència d’un govern central socialista amb un govern d’esquerres a Catalunya, en què el PSC és la força majoritària, és valorada per vosaltres com un obstacle insalvable. Vaticineu que el PSC voldrà aplanar el camí a Zapatero. I que, amb l’ajut del PP, el seguidisme d’ICV i la ingenuïtat d’ERC, s’ho farà venir bé perquè els projectes d’Estatut i de finançament no passin de ser un retoc cosmètic.
Reconec que els vostres temors no són pas infundats. La temptació de rebaixar hi és. Causa alarma la crida reiterada a un consens que inclogui el PP, no se sap a quin preu. I el fet que els socialistes controlin grans plataformes mediàtiques fa que aquest perill sigui encara més versemblant. Per sort, però, la realitat és més complexa. Lluny de ser teledirigida per les estratègies partidistes i pels grans mitjans de comunicació, la dinàmica política obeeix sobretot a moviments socials de fons, que modifiquen la consciència dels ciutadans i els empenyen a reclamar canvis reals. En la darrera dècada, s’ha fet evident que, des dels inicis de la transició democràtica, Catalunya ha estat molt maltractada, en el terreny cultural, polític i sobretot econòmic, pels governs espanyols de torn. Tot plegat ha fet créixer la demanda social de més autogovern i més finançament. Amb independència de l’origen i la llengua familiar, amplis sectors de les classes populars i les classes mitjanes han entès que cal una revisió a fons de la relació política i financera de Catalunya amb Espanya. Guanyar més llibertat ha esdevingut sinònim de guanyar més benestar.
Tots els partits s’han hagut d’adaptar a aquests nous aires. El tomb més dramàtic ha afectat justament el PSC. El 1999 Maragall es va presentar per primera vegada a les eleccions al Parlament amb un missatge que pretenia reduir la política catalana a una qüestió de pura gestió interior. Avui, en canvi, presideix un govern compromès a promoure una reforma estatutària profunda. D’altra banda, CiU, situada ara a l’oposició, no sols ha hagut de superar la reticència crònica a replantejar el marc estatutari, sinó que s’ha vist obligada a radicalitzar el discurs nacionalista, potser més enllà de la credibilitat. Fins ara ERC és el partit que ha sintonitzat més bé amb la nova sensibilitat ciutadana, com ha reconegut fins i tot Maragall en la rèplica a Carod-Rovira, dins el passat debat de política general. El seu creixement electoral l’ha convertida en la força decisiva, no únicament en la formació del govern, sinó també a l’hora de traçar les grans línies d’orientació política. Avui tant els socialistes com els convergents malden per apropiar-se de conceptes i objectius que fins ara els republicans havien hagut de defensar en solitari. N’és una mostra anecdòtica, però eloqüent, l’intent d’apropiació partidista de la figura del President Companys per part del PSC.
Certament, la conjuntura no és perfecta. Però, dintre de les possibles, és la que dóna més joc. O és que seria millor que a Madrid encara governés el PP? O que els sectors que se senten representats pel PSC no es veiessin implicats en la consecució d’un Estatut més ampli? Gràcies al pacte negociat pels republicans, els dirigents socialistes s’han vist arrossegats a una dinàmica que potser no és ni la que havien previst ni la que haurien volgut, però que ha esdevingut socialment hegemònica. Ara sols aspiren a moderar-la i protagonitzar-la. D’altra banda, per governar a l’Estat el PSOE aviat constatarà que necessita els suports d’ERC i IU-ICV, o bé de CiU. En aquest context, tant l’aritmètica parlamentària com la lògica política ens indiquen que es poden aconseguir uns resultats raonablement interessants. A condició que tots plegats sapiguem jugar bé. Així doncs, no sembla pas que sigui l’hora de cridar el mal temps, sinó més aviat de sensibilitzar i mobilitzar la societat civil perquè els nostres polítics, començant pel President, se sentin més compromesos.
No és estrany que dins la societat catalana, que conserva viu el record de tantes frustracions històriques, hagi arrelat la creença que “no hi ha res a fer”. El derrotisme hi troba el terreny adobat. Massa sovint hem hagut d’estar de bocaterrosa, sota la bota de l’opressor. El gust de la pols se’ns ha ficat a dintre. Ens n’han convertit en addictes. Ja és hora de desintoxicar-nos i d’amorosir-nos la boca amb els brins de l’esperança.
Així doncs: ànims, benvolguts amics! Tenim l’obligació de col•locar-nos en la millor disposició d’esperit per guanyar el gran combat democràtic que tot just acaba de començar.

Francesc Codina i Valls
Filòleg
(Article publicat a “El 9 Nou”, edició d’Osona i el Ripollès, 15 d’octubre de 2004)