Osona

Notícia

Som on som perquè hi volem ser.

Sergi Tarrés i Sales, President de la secció local d’ERC de Calldetenes

SOM ON SOM PERQUÈ HI VOLEM SER

Ens diuen que estem enmig de la “transició nacional”, que volem l’”Estat propi”, el “dret a decidir”, la “independència”, el “Procés”, etc. Mai com ara la maquinària creativa de semàntica havia treballat tan a fons a casa nostra. En realitat tot es podria resumir (com allò de l’onzè manament que els engloba tots) que aquest poble vol ser això, un poble reconegut. Quelcom ben simple. D’Aragó enllà també en saben de l’art de l’eufemisme quan ens diuen que som una “comunidad” o una “nacionalidad histórica”. En realitat tots sabem què volen dir: “no sou més que el que nosaltres us diguem que sigueu”.

Aquest poble que vol ser reconegut com a tal ja n’està tip que li neguin la identitat. Es per això que tot l’enuig, tota voluntat d’aniquilar-lo ha estat contestada amb la reafirmació i confirmació d’allò que tan els molesta i que tantes ganes tenen de fer desaparèixer. Catalunya serà el que els seus ciutadans vulguin que sigui i com va dir un parlamentari fa poc, citant Adolfo Suárez (si, Adolfo Suárez!): “elevarem a categoria de normal allò que a nivell de carrer és, senzillament, normal”. Que, aplicat a Catalunya, no és altra cosa que la independència.

Com pot ser que allò que era tan minoritari i, en algunes èpoques, marginal ha acabat esdevenint “normal”? La resposta és prou simple si es coneix un mínim d’història contemporània d’aquest país i fa referència directa als enèssims fracassos de les, si senyor, “terceres vies”. Catalunya és una nació i com a nació (així ho volen la gran majoria dels ciutadans) que és aspira, en el límit, a convertir-se en estat sobirà llevat que quelcom ho eviti ja sigui per la força o per un cert “acomodament institucional”. Espanya, al llarg de la seva història, ha utilitzat tan la força bruta com el maquillatge institucional per evitar-ho.

La nació catalana ha intentat sentir-se còmode, fer-s’hi un lloc i ha provat diverses fórmules. Això són les terceres vies. L’última, la de l’Estatut de Miravet va ser la que va fer trencar el tauler de joc. Fou la prova del cotó del que deia més amunt, que tot era un pur maquillatge. Que des de la mal anomenada “transició democràtica” alguns s’ho havien pres tot plegat com una grip dolenta que s’havia de passar i però que, al cap dels anys, tot tornaria a uniformitzar-se i, com diuen, aquí pau i després glòria.

La “cleca” constitucional a l’estatut votat pels catalans ens va desvetllar com a poble i va fer despertar un sentiment que portava anys anestesiat, endormiscat. Ara tots veiem com a l’altre costat no hi ha ningú o el qui hi ha, en realitat, només ens vol perquè li fem la feina i, a
més, tenir dret a insultar-nos amb impunitat.

Quan tot això hagi acabat (esperem que no tardi massa) algú haurà de posar en valor la tasca del despertar el país que van fer els tan denostats “tripartits” que van impulsar l’Estatut i que van posar el País davant del mirall i aquest va adonar-se que aquí hi ha un sol Poble que vol i dol. Un Poble que es manifesta massivament sense comptar quin origen té el que li agafa la mà esquerra ni quin idioma parla a casa el que li agafa la mà dreta. Un poble que te molt clar que mai més es tornarà a endormiscar.