País Valencià

Notícia

Prou renúncies. 25 d'abril 1707 - 2022.


Dissabte 7 de maig anem a Castelló!

La manifestació de la Diada Nacional del País Valencià del 25 d'Abril es trasllada enguany al 7 de maig i a Castelló. 

Enguany Esquerra Republicana del País Valencià posem l'accent en la necessitat de deixar de renunciar a tot allò que ens ha configurat com a poble i com a País. Ja no valen les amenaces de "compte, que vindrà la dreta!". Portem anys i panys veient com es renuncia a la llengua, a la cultura, al teixit industrial o a l'autogovern, per part dels diferents governs valencians. I el fet que ens governe una coalició "progressista" no ha canviat aquest rumb. Ben al contrari, assistim cada dia a renúncies tan fonamentals com l'escola plenament en valencià o els mitjans en català. 

Per això, des d'ací vos animem a manifestar-vos dissabte 7 de maig a Castelló. Commemorem, a més, els quaranta anys de la participació de Joan Fuster en el multitudinari Aplec de Castelló. Fa quaranta anys Fuster va dir allò de “En realitat, o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!”, per això, per respecte al pensador cabdal del País Valencià i pel deure de construir el País Valencià sobirà que mereixem, vos convidem a acompanyar-nos dissabte. 

Ens veiem a La Farola (plaça de la Independència) de Castelló a les 16.30 de dissabte 7 de maig.

No falteu!


Josep Barberà i Sorlí                                                                     Maria Pérez Company
President d'ERPV                                                                          Secretaria General d'ERPV 




Manifest d'Esquerra Republicana del País Valencià per al 25 d'Abril, Diada Nacional del País Valencià.
 
Prou Renúncies


Els valencians i les valencianes formem un país que —en la modernitat–-, hem forjat a força de derrotes. Des de la guerra de Successió fins a un estatut d’autonomia de segona categoria, passant per la guerra d’Espanya i, poc o molt, les carlinades.
Aquell 25 d’abril de 1707 va quedar en la memòria col·lectiva nacional com un punt de trencament on, les nostres llibertats nacionals –-en el sentit que pogueren tenir les llibertats nacionals al segle XVIII, però que ens equiparaven a la resta d’estats del nostre voltant– van ser estroncades.

Les derrotes, però, mai han estat renúncies. Les derrotes no van fer que aquest país que, com l’arbre, amaga un riu sota l’escorça, acotara el cap. Cada vegada que ha vist l’oportunitat, el País Valencià ha tornat a traure el cap, recordant amb força aquells maulets que van donar la vida en la guerra contra el borbó; “Germans, al front!” cridava ben fort la senyera que Dubon va pintar per a Esquerra Valenciana durant la guerra del 36; “Volem l’Estatut!” era el cant unànime als carrers de València l’any 76. Encara que perdérem la guerra enfront del feixisme, encara que els partits amb seu –i interessos— a Madrid ens regalaren “un cagallonet legislatiu, una merdeta” en paraules de Fuster, el País Valencià no s’ha rendit. No ha renunciat a res.

Encara que els governs nacionals –anomenats “autonòmics” per fets i voluntat– del PSOE, primer, i del PP, després actuaren com a simples delegats del Govern espanyol al nostre país, no vam renunciar. Les nostres places i carrers –i places de bous— se seguien omplint els Nous d’Octubre, els Vint-i-cincs d’Abril i en totes aquelles ocasions en les quals la “mala salut de ferro” del País Valencià es veia amenaçada. No vam renunciar a res.

Però hui, desgraciadament, la sensació generalitzada al nostre país és que el valencianisme ha renunciat. Hui, quan una part del valencianisme ocupa posicions de poder a la Generalitat com mai haguéssem somiat; hui, que hi ha membres del Consell i diputades i diputats amb qui vam compartir places i carrers —i places de bous—; avui, hi ha renúncies.

Avui hem de denunciar que el govern del Botànic ha renunciat a la TV3 i a la IB3, que s’ha renunciat a l’Institut Ramon Llull, que ha renunciat a l’escola en valencià, que s’ha renunciat al concert econòmic, que ha renunciat a les comarques, que ha renunciat a parlar de País Valencià. Que ha renunciat com no s’havia renunciat mai des del valencianisme. Que les renúncies són derrotes autoinfligides per a un país assedegat de victòries. Que les renúncies són més doloroses que les derrotes, perquè ens les provoquen “els nostres”.

Per tot açò, aquest Vint-i-cinc d’Abril, cal cridar “Prou renúncies!” i tornar a omplir les places i els carrers —i les places de bous. Perquè el País Valencià s’ho val. I ho necessita.