País Valencià

Notícia

Emergència tecnològica al País Valencià.

Vicent Rosselló i Martí

"La desertificació dels sectors productius i del teixit empresarial s’accelera amb la configuració de l’Espanya radial, amb centre a Madrid. La desertificació està arribant a les portes de les nacions perifèriques de l’estat: Països Catalans, Euskal Herria i Galizia. El conflicte està servit, no podem ignorar-ho."

La primera, la segona i la tercera revolució industrial van servir per a alterar l'estatus de les classes socials i de les nacions entre elles. Costos socials a banda, en molts casos traumàtics, la humanitat va progressar en tots els seus aspectes. La quarta revolució industrial no serà menys, tot i que la premonició d’un exèrcit de robots albira un escenari imprevisible i poc tranquil·litzador.
Ara mateix, la quarta revolució industrial és l’arma de confrontació entre les dues grans superpotències: la Xina i els EUA. Totes dues s’estan repartint el poder tecnològic, econòmic i polític del món, mitjançant una dura batalla comercial. Huawei, sembla indicar que la balança és favorable a Xina.

Europa no estarà en el pòdium del hardware de la quarta revolució industrial, però pot aspirar, encara, a liderar el software d'aquesta. A casa nostra, Barcelona i el seu cinturó tecnològic són un centre de referència de la quarta revolució industrial del sud d'Europa. Nombroses empreses valencianes, quasi totes les més importants, hi tenen delegació tecnològica.

Madrid és un forat negre en el centre de la península. La seua economia extractiva desertifica tots els sectors productius del seu voltant, tal com es reflecteix al llibre “Per què fracassen els països: Els orígens del poder, la prosperitat i la pobresa” de Daron Acemoglu i James A. Robinson. Caldria preguntar-nos si l'actual desertització del medi natural de l'Espanya castellana (l’Espanya buida) no va ser una conseqüència d'aquella desertificació econòmica.

La desertificació dels sectors productius i del teixit empresarial s’accelera amb la configuració de l’Espanya radial, amb centre a Madrid. La desertificació està arribant a les portes de les nacions perifèriques de l’estat: Països Catalans, Euskal Herria i Galizia. El conflicte està servit, no podem ignorar-ho.

Darrerament, Espanya ens ha fet empassar molts projectes aliens als nostres interessos. El "eje de la prosperidad" del PP. La Califòrnia i la posterior Finlàndia mediterrània del PSOE. I ara està de moda la indefinició de Compromís. Totes tres ocurrències tenen un clar objectiu geoestratègic en comú: dinamitar l’eix productiu València-Barcelona. Totes tres ocurrències han tingut com a resultat un augment de l’empobriment i de l’endarreriment tecnològic dels valencians. Som una colònia de Madrid. Una colònia estiuenca.

Els valencians som pobres. La cinquena regió més pobra d'Espanya i la més espoliada per aquesta, i escalant posicions. Som una de les regions més pobres i endarrerides d'Europa, tal com es manifesta al llibre “Regiones ricas, regiones pobres. La indefinición valenciana” de Joaquín Azagra. Com hem arribat fins ací? Com ens en sortirem? La situació és molt dramàtica si es mira des de l’òptica regionalista valenciana. Però tenim un altra visió del problema?

A Catalunya es troben nombrosos centres tecnològics de la quarta revolució industrial que importen intel·ligència humana de tot el món. Només a Barcelona s’ubiquen tres grans centres d’innovació: el districte empresarial [email protected], el centre del superordinador europeu (Barcelona Supercomputing Center) i el Palau de la Mar, on es troben nombroses start-ups i la Barcelona Tech City. Tot això sense oblidar-nos del seu cinturó tecnològic, del qual Sant Cugat i Sabadell en són dos exemples. És a dir, que la revolució del coneixement al sud d’Europa parla català, com nosaltres.

Recentment s’ha publicat la captació de fons del pressupost europeu per a la investigació tecnològica de 75.000 milions d’euros per al programa 2014-2020. En els darrers 5 anys s’han subvencionat projectes de recerca tecnològica amb la següent distribució territorialitzada: Catalunya (1.080 M, 29,7%), Madrid, tot i l’efecte capitalitat ( 892 M, 24,5%), Euskadi sense Navarra (531 M, 14,6%), País Valencià (322,6 M, 8,9% ) i Andalusia (6,3%).

L’anàlisi d’aquestes dades dona llum de quin camí hem de seguir per a capgirar la situació en la qual ens trobem. Catalunya i el País Valencià sumen el 38,9% de la captació de fons europeus. Per tant, l'eix València-Barcelona té major capacitat tecnològica, econòmica i previsiblement política que l'alternatiu eix Madrid-Sevilla, amb un 30,6%. A ningú no se li escapen quines són les estratègies a seguir de les dues parts.

Hi ha una dita xinesa que diu que per tal que un poble done el salt cap al progrés, calen dues coses: que se n’adone que és pobre i que siga conscient que està fent el ruc. Crec sincerament que la primera condició ja l’hem superada.

Els valencians podem continuar "oferint noves glòries a Espanya" i fiar el nostre progrés als concursos internacionals dels pebres farcits. O apostar, decididament, per l'eix tecnològic València-Barcelona i prendre la determinació de no quedar-nos relegats en la quarta revolució industrial. Tot depèn de nosaltres!

Salut i República!


Vicent Rosselló i Martí
Enginyer Superior Industrial