Dijous, 18 de juny de 2020 | 18:57h

Lluís Segura
Les dues darreres sentències del Tribunal Suprem relatives als usos de les llengües cooficials en els actes administratius de les comunitats autònomes han motivat al·legats d’indignació comprensibles entre tots els que lluitam contra un Estat que fa servir qualsevol estratègia possible per negar, de manera recurrent, el reconeixement que es mereix la llengua catalana.
El motiu de la indignació és que el Suprem sembla obligar la Generalitat Valenciana a adreçar-se en espanyol a les institucions del Principat i de les Illes Balears. Trobam l’inici de la polèmica al Decret 61/2017, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat Valenciana. Entre moltes altres coses, aquest Decret diu: “Quan hagen de tindre efecte fora del territori de la Comunitat Valenciana, les notificacions i les comunicacions es redactaran en valencià i en castellà, tret que es tracte de comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià, i en aquest cas només es redactaran en aquesta llengua”. (he subratllat l’expressió “mateix àmbit lingüístic” perquè constitueix, com veurem, el nucli de l’anàlisi del TS).
El Decret de la Generalitat Valenciana va ser recorregut pel sindicat de funcionaris CSIF. El recurs anava principalment contra les mesures proposades pel Decret que, segons el sindicat, exclouen el castellà de l’acció institucional.
La Sentència del Tribunal Superior de Justícia de València declarà contraris al Dret l’ús de la paraula “destacada” en referència al valencià i, també, l’ús de l’expressió “mateix àmbit lingüístic”, tot i que valida la majoria dels articles del Decret. Curiosament, en les 22 pàgines de la sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià no hi havia cap argument per justificar la no acceptació de l’expressió “comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià” i haurem d’esperar fins a les sentències del Tribunal Suprem per entendre quin és el problema amb aquesta expressió.
Efectivament, com a conseqüència del Recurs interposat per la Generalitat contra aquesta sentència, el Tribunal Suprem ha resolt que l’expressió “mateix àmbit lingüístic”, tot i el seu indubtable valor científic en l’afirmació de la unitat de la llengua catalana, que no discuteix en cap moment, no troba fonament jurídic a cap text legislatiu. Amb la ratificació de la sentència dels tribunals valencians, el TS argumenta que la regla única i suficient per a dirimir en quina llengua s’han d’adreçar les administracions autonòmiques a les administracions d’altres comunitats es troba a l’article 15 de la Llei del Procediment Administratiu Comú, una llei estatal que, diu el TS, no pot ser contravinguda per una llei autonòmica mitjançant la introducció d’un concepte sense fonament legal.
Per poc que ens agradi, que la Sentència del TS és formalment impecable i que en cap moment entra a valorar cap tipus d’argumentació filològica o científica sobre la unitat de la llengua. El que diu el Suprem és que és l’Estat qui té les competències exclusives per dir com han de ser les comunicacions amb administracions d’altres comunitats, i que aquestes estan lligades a la Llei del Procediment Administratiu Comú. Algú podria opinar que el Suprem, com es diu col·loquialment, se l’ha agafat amb paper de fumar a l’hora d’interpretar l’articulat d’aquesta llei, ja que les administracions autonòmiques s’han estat comunicant (i entenent) en català durant tots els anys anteriors a la publicació d’aquesta sentència sense problemes.
Davant aquest atac de testosterona estatal, crec que la defensa de la unitat de la llengua ha d’anar més enllà de la protesta per les actuacions judicials. Vull dir que, més enllà de totes les (legítimes) manifestacions d’indignació dels que estimam la llengua (la nostra, li diguem com li diguem), les solucions passen, necessàriament, per reclamar canvis a la legislació estatal, cosa que correspon al Govern central i no als jutges. Canvis que podrien anar en algun d’aquests sentits:

• Instar l’Estat a aprovar una Llei estatal de llengües que protegeixi totes les llengües cooficials amb el mateix nivell d’oficialitat que el castellà.
• Instar l’Estat a revisar el redactat de l’article 15.3 de la Llei del Procediment Administratiu en el sentit d'incorporar l'expressió "mateix àmbit lingüístic" que pretenia la Generalitat del País Valencià.
• Instar l’Estat a repensar el paper del Consejo de las Lenguas Oficiales (creat el 2007, però que no ha servit mai per a res), de manera que hi estiguin representats els experts en llengua i dret dels diferents territoris lingüístics.
• En la línia de la darrera (i excel·lent) campanya de la Plataforma per la Llengua, instar els parlaments de les comunitats autònomes on el català és llengua cooficial a incorporar, en els seus estatuts, un redactat idèntic que digués quelcom com ara això: “El català, també conegut popularment amb els noms de valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterer, alguerès..., és la llengua pròpia de…”.

És cert que totes les opcions són altament improbables. Hi ha una cinquena opció, que passa per la desobediència directa de les institucions autonòmiques al dictat del tribunal. Sigui com sigui, la meva opinió és que, mentre continuem fent part d’Espanya, en casos com aquest, cal continuar pressionant, des de les diferents instàncies tant públiques com privades, per tal de denunciar la deixadesa d’un Estat que, malgrat la seva insistència en aparentar que ho controla tot, la realitat és que s’inhibeix de manera sistemàtica de la seva obligació de regular i oficialitzar la innegable realitat plurilingüe del seu territori. Sens dubte, la part positiva és que aquesta polèmica ja s’ha convertit en un estímul per aprofundir en la unitat d’acció de les polítiques lingüístiques dels tres governs autonòmics afectats. Per cert, bon dia!

Lluís Segura
Director insular de Política Lingüística i membre de l'Executiva de la sectorial de Política Lingüística d'Esquerra Republicana.