País Valencià

Notícia

Feminisme i lluita de classe

Josepa Costa. Secretària de la Dona d' ERPV Gandia.


En els últims anys les mobilitzacions feministes han emergit aclaparadorament en l’àmbit internacional. Les vagues de treball protagonitzades per dones i les manifestacions massives del 8M apunten al resorgiment d’una nova onada feminista. Hi ha dos aspectes que cal apuntar en aquesta nova onada, un la internacionalitat del moviment, des de països com Brasil o Xile fins a França, i l’altre el seu lligam amb la lluita de la classe treballadora amb les vagues protagonitzades per les treballadores de la fàbrica de Panrico, les treballadores de la neteja a Glasgow o les treballadores de Google, des de Tokio a Nova York. Aquests dos aspectes la diferencien clarament de les dues onades anteriors i la lliguen a la lluita de classe, al feminisme de classe i al feminisme interseccional.


La primera onada feminista va tindre lloc a final del XIX i principi del XX a Europa i els EUA i reclamava la promesa universalista d’igualtat: igualtat de drets i capacitats. Però, tal com apuntava Angela Davis, aquest procés defensava solament el dret de les dones burgeses blanques, no es van ocupar de la situació de les blanques pobres i de classe treballadora, de les dones negres esclavitzades ni del racisme que patien les dones negres lliures dels estats del nord d’Amèrica. La segona onada durant els anys 60 i 70 promovia la consigna de la diferència i denunciava el sexisme a la societat i en el moviment, donant veu a una singularitat contínuament silenciada, centrant-se, entre altres coses, en la llibertat de decisió sobre el propi cos. Malgrat la força del moviment feminista enaquests anys, la socialdemocràcia governant va aconseguir institucionalitzar part d’aquest col·lectius feministes subordinant així les lluites de les dones treballadores i afavorint un sindicalisme pactista amb el capital.

La nova onada feminista esdevé, cada vegada més, en un procés de formació d’una subjectivitat de classe amb trets específics: antiliberal, internacionalista, antiracista, feminista, de tendència anticapitalista i en tensió respecte de les institucions tradicionals de l’esquerra i les seues pràctiques. La defensa d’un feminisme de classe i revolucionari. Tal com defensen Owen Jones i Vicenç Navarro, en l’ofensiva neoliberal que s’estén al món i que va arribar a Europa amb Margaret Thatcher, els think tanks neoliberals han pressionat per acabar amb la consciència de classe i reduir-ho tot a l’individu. Fent creure que ja no hi ha classes o que la majoria de la població és classe mitjana aconsegueixen culpabilitzar la gent pobra de la seua situació: Si tens problemes, és perquè no has sabut fer el que havies de fer o perquè no vals, ets gandul/a, etc. En definitiva, demonitzar la classe obrera i anul·lar la seua lluita.

Segons la teoria de la interseccionalitat de K. Willians Crenshaw, una persona no queda definida només per una categoria, com podria ser el gènere o la raça, sinó que alberga diferents identitats, privilegis o opressions, que no poden ser analitzats de manera aïllada. D'aquesta manera, la interseccionalitat sosté que no és possible comprendre i fer front a un sol tipus d'opressió sense atendre la resta d'opressions i privilegis que componen l'organigrama social: no és possible comprendre i enfrontar-se al masclisme sense tenir en compte el racisme, l'homofòbia, o el classisme. I també al revés: no és possible enfrontar-se al classisme sense atendre el masclisme, el racisme o l'homofòbia.

Si volem una societat plenament democràtica i igualitària en un món solidari i igualitari, i per tant, també feminista, no podem formular alternatives si no tenim en compte les diferents variables en què es troben les dones de totes les ètnies i classes socials, així com, hem de tenir en compte com es desenvolupa en la societat l’entramat de desigualtats i les seues connexions. Ens cal entendre l’economia des d’una perspectiva feminista que implica defugir els enfocaments centrats en la maximització del benefici individual i en l’acumulació que no tenen en compte les persones ni la natura.

Qualsevol projecte polític transformador ha de començar identificant les causes i efectes de la desigualtat i de la injustícia i ha de defugir els plantejaments que tenen com a base un subjecte pretesament universal pel que fa al gènere, la classe social, la raça, l’orientació sexual o la diversitat funcional. Des d'Esquerra Republicana la construcció de la República és una oportunitat clara d'abandonar desigualtats, injustícies basades en estereotips, de construir una societat justa i igualitària, de construir des dels fonaments una societat lliure i moderna. Només des d’aquest punt de partida evitarem que el nostre projecte polític reflectisca les experiències vitals, les expectatives, les necessitats i els interessos de les persones que es troben en la posició privilegiada dels diferents eixos d’opressió.

Es tracta d’una visió que contextualitza totes les classes de discriminacions per oferir una perspectiva general de la situació i poder dur a terme les polítiques igualitàries que calen i que considera que les diferents variables poden ser subjugades però que no s’oblida de les especificitats que té cadascuna d’elles. En definitiva, de l’eterna premissa de la M. Mercé Marçal, A L’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

República, independència i feminisme!