País Valencià

Notícia

Precisions sobre el nou impost del fem (I). Consideracions inicials

Salvador Llàtzer - Portaveu d’Esquerra-Alzira
Fer pagar la taxa durant les vacances ha dut una reacció: la indignació general del personal
Fer pagar la taxa durant les vacances ha dut una reacció: la indignació general del personal

Setembre del 2010. S’ha acabat l’estiu. La “guerra” ha (re)començat. El motiu, la taxa del fem. El “locus”, les comarques de la Ribera i la Valldigna. El protagonista, el Consorci de la Ribera-Valldigna. L’actor principal, el PP. El públic, el ciutadà estupefacte i pacient. El context, el medi ambient. El text, “Què cal fer amb les deixalles”. El rerefons, qualsevol objecte del desig més inesperat i -fins que es destapa- obscur. La consigna, “pagar i callar”. La traïdoria, la decisió de fer pagar la taxa durant les vacances. Els comentaris, “per què cal pagar dues vegades”. La reacció, la indignació general del personal. L’actor segon de l’obra, el PSOE al rescat de la gent emprenyada. La iniciativa, la recollida de signatures de protesta. El mòbil, la denúncia de la sobretaxa del fem. La finalitat, que es reconsidere el pagament de la taxa. La raó intermèdia, minar la confiança del públic en el PP. La raó última, desplaçar-lo del poder local. Paper dels cors d’acompanyament, “tiris” i “troians”, participants als llocs oberts i d’opinió: llançament mutu del fem a l’amfiteatre, a la platea i a tot arreu, i a veure qui la diu més grossa. En fi... no ens direu que la festa no és d’allò més divertida!
Bé, anem a pams. És una veritat indiscutible que, com passa a tota societat, produïm residus; al País Valencià, sols en residus domèstics per habitant i dia suposa una quantitat de 1’2 kg/hab./dia. i en conjunt produïm 2’3 milions de tones/any; de residus industrials produïm 464.413 tones/any, i a aquests cal sumar els nuclears i les dioxines, tots ells perillosos per a la salut, els organismes vius, els ecosistemes i la biodiversitat. És cert que cal desfer-se dels residus o transformar-los. Que cal controlar-los d’una manera segura en algun lloc. Que en som molts els qui en produïm. Que cada vegada en produïm més i que la cosa esdevé descomunal al cap d’un temps i en pocs anys. Que les deixalles són molt molestes i ningú no les vol a prop de sa casa. Que les solucions finalistes (abocadors i diverses formes d’incineració) que haurien de ser les menys importants, s’enduen una bona part dels pressupostos públics i aporten uns grans beneficis a determinats grups econòmics molt influents entre les administracions públiques. Que aquestes actuacions finalistes ocasionen un gran rebuig entre la població pels costos socials, el risc ambiental i sanitari, i per la pèrdua de qualitat de vida dels territoris, sempre a les zones més agràries i despoblades. Que les solucions no són gens fàcils de trobar, però hi ha una certa deixadesa en avançar cap a solucions que impliquen una millora en el tractament dels residus. Que, no obstant, hi ha algunes solucions més viables que altres. Que la tecnologia actual pot fer que el problema siga menor del que en principi sembla. Que les solucions possibles s’han d’explicar bé a la ciutadania. Que qualsevol decisió presa en el seu nom ha d’haver estat ben estudiada, contrastada, exposada, debatuda i consensuada amb els actors i grups més compromesos i debatuda obertament (qui té por de la llibertat?) en fòrums i espais sense que els responsables últims amaguen les implicacions i conseqüències que comporten determinades alternatives i decisions. Que a determinats problemes, també a alguns problemes mediambientals, no se’ls hi pot aplicar el corró (rodillo) de les majories polítiques. Que, en definitiva, la informació, les dades, són imprescindibles per a que puga fer-se un adequat seguiment del compliment de qualsevol pla que la societat adopte. L’absència de dades, per exemple, dificulta, quan no impossibilita, el seguiment del compliment del Pla Integral de Residus Urbans, elaborat per les administracions europea, estatal i autonòmica. Que al País Valencià no existesquen dades disponibles a nivell autonòmic, ni tan sols a nivell provincial sobre el percentatge de reciclatge de les diferents fraccions de residus, o que els poders públics representats pel PP no desitgen que es facen públiques, és una decisió que clama al cel perquè trenca amb la llibertat de circulació de les idees; el dret a la informació i a una informació veraç per part de la ciutadania; fa créixer l’obscurantisme, el frau econòmic, i la corrupció social i política; crea, reforça i privilegia grups econòmics i cercles de poder, i empobreix la democràcia i les llibertats de tots.

Publicat a elseisdoble.com