De sobte, pantalla en negre. Així ha estat l’apagada de TV3 al País Valencià. Després de 26 anys, els valencians i les valencianes han vist com en un segon la imatge s’esfumava, sense avís ni cap rètol que expliqués el que estava passant. No podem entendre com en plena globalització, encara hi ha governs que censuren les televisions. Governs com el del PP a la Generalitat Valenciana que ha forçat tots els límits legals i democràtics per obligar Acció Cultural del País Valencià (ACPV) a tancar els repetidors des dels quals emetia TV3, perquè no pot assumir l’allau de multes que l’executiu del PP li pot posar, a causa de l’entrada en vigor de la modificació de la llei valenciana de l’audiovisual, que els imposava sancions de 60.

A l’article anterior exposarem una mostra important d’opinions partidàries totes elles del model de gestió privada del serveis públics de la sanitat i que qualificaven aquest tipus de gestió com una veritable revolució dels nous sistemes de gestió, el qual anava a acabar –deien ells- amb les pràctiques deficients de gestió de la sanitat, a la vegada que millorarien els serveis assistencials i impulsarien l’atenció i l’eficiència en totes les àrees hospitalàries.

Els darrers anys han estat moltes les informacions i opinions que per tot arreu han aparegut per diaris, revistes i webs d’internet a propòsit del model de sanitat en general, i del «model Alzira», en particular. Aquest segon –el model Alzira- apareixia, de sobte, com una iniciativa diferent al sistema sanitari de sempre, i que, tal i com ha passat en alguns països, algú posà de moda vendre com una opció moderna, summament ben gestionada, eficient, d’elevada qualitat assistencial i com un model futur, els beneficis del qual faria que per sí sol s’estendria ràpidament, acabant amb els problemes que, així ens deien, venia patint la vella sanitat i la seua gestió, titllada d’obsoletes, i que les condicionaven molt negativament.

Quant als residus especials direm que, donat el seu poder contaminant no es poden abocar per definició i que, per tant, cal reduir la seua toxicitat mitjançant el tractament adient. Si això no és encara una opció viable devem: (a) canviar el procés de producció que fa aparèixer aquest residu contaminant per un altre que no ho siga; o (b) plantejar el concepte de magatzem com a lloc controlat fins que algun dia s’obtinga el tractament que puga anul·lar la seua toxicitat.

El nou model de gestió dels RU del qual venim parlant, basat en la sostenibilitat, necessita d’una Diversificació de les Instal·lacions per al tractament dels RU que ha de permetre recuperar la major part dels materials presents en aquests RU. Es tracta de centres tals com: 1.- Els Ecoparcs o Deixalleries, que per la seua petita superfície i absència d’aspectes que ocasionen molèsties, haurien d’estar a les poblacions a l’abast del usuari i afavorir una alta participació.

A dintre de la crisi financera global, com en una nina russa, l’estat espanyol ja afegeix una crisi singular, de magnitud considerable amb condicionants negatius propis: falta de competència, de model productiu, l’atur més alt de la CE, intolerable corrupció... Al País València, a l’interior d’aquest nefast joc d’encaixos inclusius de dades econòmiques crítiques, alhora, tenim uns diferencials negatius respecte a la desastrosa mitjana estatal; agreujants tant significatius, que ens situen en el mateix epicentre de la crisi.

Ha costat molts anys, i el que encara queda, conquerir molts drets civils dels que hui gaudim. No fa ni tan sols mig segle una dona no podia obrir un compte bancari, de manera que les que quedaven solteres havien de recórrer a un germà o qualsevol altre familiar per poder disposar-ne d'un. Tampoc podia viatjar sola, matricular-se per estudiar o treure's el passaport sense l'anomenada llicència marital.

Els residus de qualsevol mena que produïm han de ser gestionats d’alguna manera i dipositats en algun lloc. En cap societat no poden quedar a prop d’on viuen les persones perquè són capaces, molt fàcilment, de produir malalties i epidèmies degut a la seua ràpida descomposició i toxicitat. Tot i que en l’actualitat encara podem trobar societats endarrerides que no tenen mitjans de recollida dels residus o que aquests mitjans no els hi arriben, i on la gent viu enmig de carrers i espais públics convertits en abocadors improvisats, les societats modernes actuals han posat, de fa ja un temps, una certa cura en prendre algun tipus de mesures per minimitzar les conseqüències que es desprenen de l’existència dels residus.

El creixement demogràfic; la concentració cada cop més gran de gent i d’indústries al voltant dels grans nuclis urbans; la utilització de materials i béns d’envelliment ràpid; l’ús abusiu de tot tipus d’envasos i embalatges, tenen com a conseqüència l’acumulació de residus en quantitats que fan cada cop més difícil la seua recollida i el seu tractament. Els nostres residus no paren de créixer en pes, volum, toxicitat i en diversitat de composició malgrat la presa en consciència creixent de la població sobre els grans problemes ambientals i socials que ocasionen.