Diuen que per a entrar en política has de ser friki, o  jeta. Potser no és la millor manera de començar un article, però aquesta, desgraciadament, és una opinió generalitzada en la nostra societat i -sobretot i desgraciadament- entre la gent més jove. A força de repetir-ho, la dreta i l’extrema dreta, tan posades a la màxima goebbelsiana de repetir una mentida fins que semble veritat, han aconseguit que el “tots són iguals” s’estenga com una veritat incontestable fins al punt que massa gent dóna per bo que aquells que entrem en el món de la política és perquè som uns il·lusos o perquè volem “viure del cuento”.

Que el País Valencià està desvertebrat no és una afirmació que siga novedosa. Aquesta mateixa setmana, ací mateix, na Gràcia Gimenez -veu autoritzada des del sud com poques- analitzava en un interessant article les mancances amb què la identitat valenciana es troba tant a les comarques septentrionals com a les més meridionals del nostre país. Alguna vegada, mig en broma mig seriosament, he compartit amb algun amic que, més que un País Valencià, hi ha molts “Països Valencians”.

La discriminació té moltes cares. Per sort, en aquesta -teòricament- Europa educada del segle XXI hem estat capaços de minimitzar-ne moltes d'elles. Molt ha plogut des de la Declaració Universal dels Drets Humans i, a poc a poc, però de manera inexorable, les societats les hem intentades construir -almenys des de l'esquerra- de manera més justa, més igualitària, millor. Deia que la discriminació té moltes cares, i ara no toca ni enumerar-les ni fer un rànquing, però les pitjors potser són aquelles que tenim interioritzades com a societat.

Era l’any 2007 quan, de nit i amb traïdoria, uns tècnics de la Generalitat Valenciana van entrar al repetidor de la Carrasqueta (Xixona) i van precintar els equips que permetien les emissions de TV3 i els seus canals a les comarques alacantines.  A febrer de l’any 2011, Acció Cultural del País Valencià (entitat titular de les emissions de la ràdio i televisió públiques catalanes al nostre país) va ser forçada a apagar la resta d’emissors que encara continuaven actius per les desproporcionades sancions econòmiques imposades per la Generalitat dirigida, aleshores, pel Partit Popular de Camps.

Madrid embafa. Ja embafa en el dia a dia, a través dels mass media radicats a la Villa i Corte i ha embafat durant la campanya electoral d’unes eleccions en què -pareixia- ens hi anava la vida a tots els vassalls del Regne d’Espanya. L’embaf, però, no pot fer-nos deixar de vore que els resultats d’eixes eleccions tindran conseqüències al nostre país, igual que en tindrà el govern que isca de les negociacions al Principat de Catalunya o que Biden guanyara Trump.

El darrer cap de setmana va ser una miqueta mogut. No perquè vingueren els nazis a fer-nos diverses visites, que també, sinó perquè vam commemorar dos dels dies més importants de l’any en una ruta que ens va deixar passejar quasi de dalt a baix pel nostre país. Tot i que el Dia del Llibre Valencià és el 20 de novembre, quan commemorem la primera edició del Tirant lo Blanch el 1490, la diada de Sant Jordi el 23 d’abril és dia de celebració, de roses i llibres.

La data del 25 d’Abril —convertida en un asèptic Dia de les Corts Valencianes al calendari oficial— ha estat històricament una de les diades mas reivindicatives del nostre país. Les esquerres valencianes i el sobiranisme sempre s’han sentit més còmodes en la commemoració de la desfeta d’Almansa que en una diada oficial del 9 d’Octubre on la simbologia estatutària —himne i senyera inclosos— ha deixat històricament poc marge per a la reivindicació social o nacional.

Diuen que les coincidències no existeixen i que tot està escrit. Bé, just això he pensat quan he tirat mà a escriure aquest article quinzenal. Aquesta setmana volia parlar del Port de València i després de vore el documental Seaspiracy a Netflix, encara tinc més ganes de parlar sobre el tema. El que estem fent amb els mars i oceans del planeta blau és una aberració. L’oceà alberga fins al 80% de tota la vida al globus terraqüi, produeix del 50% al 80% de l’oxigen a la Terra i absorbeix quatre vegades més quantitat de CO2 que la Selva Tropical Amazònica, per exemple.

Si m’ho permeteu, soc dels que sempre ha pensat que el «café para todos» se me’n refot. Qui soc jo per a dir-li a un extremeny, un asturià o un murcià que el seu sol competencial ha de ser menor que el meu? És una d’eixes veritats històriques -n’hi ha poques, però aquesta està prou documentada- que açò de les desset autonomies a l’Estat espanyol estava ideat per a evitar que bascs, gallecs -amb navarresos-, andalusos i catalans -amb les varietats diatòpiques que vulgueu- tinguessen una certa «asimetria» enfront d'altres territoris que en cap cas suposen una «amenaça» a l’espanya carpetovetònica -ja em perdonareu lleonesos i asturians.