Parets del Vallès

Notícia

14-F: reconstrucció o restauració

Jaume Martorell, Politòleg i Doctorat per la Queen Mary, University of London.

Diumenge 14 de febrer ningú haurà guanyat, com a mínim ningú en solitari.

Per a qualsevol que vulgui mirar les enquestes, aquestes dibuixen unes eleccions enormement incertes, que tant poden resultar en un partit traient el cap sobre un triple empat com en una sorpresa oculta però també esperable amb les dades a la mà, així com en un vot de càstig sobre el PSC o ERC o en una davallada substancial de JxCAT que les estimacions de vot no han vist. L’única cosa segura és que ningú podrà governar en solitari.

Catalunya vota marcada per tres crisis. A nivell polític, encara persisteixen els canvis de calat que tant l’auge de l’independentisme i el 15-M com la resposta de l’Estat als primers ha provocat.

La desintegració de l’espai convergent, la persistent demanda d’autodeterminació sobre la taula, tot qüestionant els fonaments del règim del 78, i la judicialització d’una campanya convocada a cop de toga i marcada pels presos polítics són elements clau.

A nivell econòmic, cal reconstruir després de la pandèmia i aprofitar els fons europeus. I a nivell humanitari, cal donar resposta a les desigualtats, magnificades per la pandèmia.
Dels tres partits que la demoscòpia veu amb possibilitats de guanyar, tant ERC com el PSC han mirat d’aportar respostes estratègiques, mentre que JxCAT s’ha refugiat en la tàctica que pot aconseguir vots a curt però complica les solucions de l’endemà.

A nivell econòmic, ERC s’ha plantejat construir un model alternatiu a l’economia de l’IBEX-35 i aprofitar els fons europeus per fer-ho. Una aposta que l’històric think tank dels republicans, la Fundació Josep Irla, ha definit com dissenyar uns mercats republicans, més humans i ambientalment sostenibles.

El PSC ha estat explícit en la subordinació de la seva estratègia de reconstrucció a la Moncloa. Ningú ho il·lustra millor que Maurici Lucena, designat per Illa com a potencial vicepresident econòmic, que al capdavant de la direcció d’AENA ha continuat la mateixa política centralista i extractiva del PP.

A nivell social, ERC proposa continuar reduint les desigualtats garantint drets humans i econòmics, desplegant la llei d’igualtat d’oportunitats, girant la política d’habitatge cap al lloguer social i la contenció de rendes o garantint la igualtat d’oportunitats amb educació de 0 a 3 anys gratuïta.

Per la seva banda, el PSC s’ha centrat en propostes que ratllen l’antipolítica amb la qual traficava Cs a Catalunya: reduir el sou del president de la Generalitat i una promesa indeterminada de centenars de llocs de treball.

El PSC es presenta com el gran valedor de la proposta de l’Estat: passar pàgina, condemnes íntegres per als presos polítics i deixar la reivindicació d’independència, fins i tot de més autogovern, aparcada en un calaix.

ERC continua apostant per posar l’autodeterminació i l’amnistia sobre la taula, apel·lant als grans consensos que tot sovint no troben traducció política.

Tot això es veu reflectit en la seva tàctica d’aliances: mentre ERC proposa una gran coalició de tots aquells espais polítics que s’han significat com a motor de canvi contra el règim del 78, seguint els models de Lleida o Tarragona, el PSC es postula com la garantia de l’statu quo preprocés i no té cap problema a arribar a la Generalitat de la mà de Vox.

El 15 de febrer ens llevarem en un d’aquests tres escenaris: la continuació de la inestabilitat que pot resultar en noves eleccions, el lideratge de la reconstrucció republicana o la restauració de l’statu quo.

L’electorat faria bé de pensar què vol i votar en conseqüència, perquè la seva decisió marcarà, de ben segur, la Catalunya del segle XXI.