Ripoll

Notícia

Ripoll no pot parar i catalunya tampoc

Eudald Casas


La maleïda crisi està present en totes les converses, a les cases, al carrer, a les empreses... A tots ens preocupa aquesta situació i ens agradaria que les coses anessin millor. Voldríem que l’atur disminuís, el benestar es mantingués, el consum s’anés recuperant, gaudir d’uns serveis públics acceptables...
Al meu entendre hi ha dues maneres d’afrontar les dificultats econòmiques. Una fórmula requereix una bona dosi d’imaginació i ganes de superar-se, cal molta il·lusió i empenta, i també assumir riscos. Acostuma a ser la més recomanable -com a mínim a mig termini-. És allò que s’associa amb l’emprenedoria, la innovació, el progrés. L’altra manera de fer-ho, seria la prudència, el seny, anar reduint l’activitat, esperar que arribin temps millors –o confiar en la providència-. Es podria anomenar conservadorisme. El “qui dia passa any empeny”.
Teòricament, els diferents partits polítics d’arreu del món s’ajustarien força a aquests corrents. Al primer grup -el dels anomenats progressistes- hi haurien les esquerres, que també defensarien el reequilibri de la riquesa, més recolzament cap a allò públic, i més intervencionisme de l’administració. Al segon grup -el dels conservadors- hi haurien les dretes, que preferirien reduir l’estructura pública deixant pas a serveis privatitzats, voldrien rebaixar els impostos a la mínima expressió, sobretot per a aquells que tenen més. També hi ha variants mixtes, com els anomenats partits de centre-esquerra o de centre-dreta. A la pràctica es produeixen moltes contradiccions, i de vegades els partits d’esquerres fan polítiques de dretes o a l’inrevés.
Deixeu-me fer una repassada de la qüestió a nivell local, nacional, i també més enllà de l’Ebre.
A Ripoll, tenim un bon exemple. Els últims 8 anys hi han governat partits d’esquerres amb alcaldia d’ERC, però els 8 anys anteriors -del 1995 al 2003- va governar-hi CiU. Si es fa la comparativa entre els dos períodes s’observa amb facilitat que amb CiU, de centre-dreta, Ripoll va quedar endormiscat, les inversions que es van fer foren ben minses i és difícil de recordar-les. Amb les esquerres, Ripoll ha fet un pas endavant inqüestionable, s’han invertit més de 38 milions d’euros (pels 11 milions en temps de CiU), i s’han aconseguit més subvencions que mai, ja que els últims 8 anys hi ha hagut 29 milions d’euros d’aportacions externes (per 4,7 milions d’euros amb Convergència). S’ha produït un canvi espectacular, generant més i millors equipaments i serveis per a tots els ripollesos. Per aconseguir aquesta transformació, els vilatans hi han aportat únicament un 25% amb els impostos que han pagat mentre que, quan governava CiU, els ripollesos van posar-hi un 57% del total invertit. L’endeutament dels dos períodes ha estat similar. Com passa a tots els consistoris, avui s’estan pagant préstecs sol·licitats de fa 25 anys fins ara, aquells que van formalitzar els governs encapçalats per Piella, Camps, Casadesús i Jordà. Tots han fet el mateix, la diferència ha estat el més o menys esforç de cadascú per aconseguir subvencions per realitzar les inversions.
A Catalunya, hi ha certes semblances. Amb el president Jordi Pujol varem tenir 23 anys de “peix al cove” amb avenços a ritme lent, però un cop entrat el segle XXI el país semblava estancat. Els governs d’esquerres van voler resoldre en 7 anys tot allò que havia quedat encallat. Crec que se’n van sortir prou bé. Tots els pobles i ciutats van rebre importants injeccions de diners per revifar-se (PUOSC, Llei de Barris). Es van construir infraestructures bàsiques llargament reivindicades (com l’autovia Vic-Ripoll) i es van aprovar lleis fonamentals com la d’educació, la del cinema en català, la de vegueries o la de consultes. La nota negativa: el procés de l’Estatut. Amb la tornada de CiU a la Generalitat s’ha tornat al conservadorisme elevat a la màxima expressió. Ara és l’hora de les retallades sense sentit, el camí sembla cada cop més difícil per aquells que tenen menys, i l’atur s’incrementa sense límits, també degut al gran nombre de personal de la funció pública que s’ha quedat sense feina.
El govern de l’Estat és una mostra dels papers girats. Les polítiques d’esquerres des de Madrid “brillen per la seva absència”. I la pressió econòmica sobre Catalunya s’ha tornat insuportable. Ens diuen que cal reduir el dèficit i que no ens poden pagar els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat, mentre que, dels impostos que paguem els catalans cada any, hi ha gairebé 20.000 milions d’euros que no tornen. L’única solució és la independència, no tinc cap dubte.
Mentrestant:
No seria millor utilitzar els impostos per disminuir l’atur generant plans d’ocupació i escoles taller (per manteniment i millora de carrers, parcs, jardins; per ajudar a les persones grans i als més necessitats, per la gestió dels equipaments públics culturals, esportius, turístics; per la neteja viària, i dels rius; pel desbrossament dels boscos...)?
No és millor pagar els mateixos diners a les persones aturades, però perquè estiguin actives?
No es podria reduir la picaresca de les falses baixes laborals i així reduir aquesta important despesa pública?
No és millor garantir uns serveis públics bàsics perquè no s’agreugin les diferències entre rics i pobres, i per evitar la confrontació social, el racisme i la xenofòbia?
No seria més lògic contribuir amb més impostos si cal -i especialment d’aquells que tinguin més- per tenir una societat més justa i equilibrada?
No és més adequat apostar per l’emprenedoria, la innovació i el progrés que ralentitzar-ho tot i deixar l’esdevenir únicament en mans dels grans poderosos?

Eudald Casas i Vaqué
1r Tinent d’alcalde i Regidor d’urbanisme i barris, a l’Ajuntament de Ripoll