ERC Sants - Montjuïc

Notícia

El sistema català de comunicació: Objectiu 2030.

Ponent: Joan Manuel Tresserras i Gaju. President de la Fundació Irla.

La digitalització ha alterat les relacions entre les cultures i ha modificat l’accés a la informació i als relats, els mecanismes de construcció de l’opinió pública i els hàbits relacionals. Els serveis de comunicació audiovisual, i especialment els serveis públics audiovisuals, no han estat aliens a aquests canvis i busquen el seu lloc en un ecosistema audiovisual actualment dominat per actors globals -plataformes en línia i operadors de telecomunicacions, amb unes capacitats d’inversió ingents en infraestructures, així com en la producció de continguts.
Tenint en compte l’anterior, i tal i com apunta en Joan Manuel Tresserras en la presentació del número 38 de la revista Eines – dedicada al futur de l’audiovisual, cal “una fortalesa del sistema de comunicació i de l’audiovisual, imprescindible per evitar la irrellevància. Les cultures sense capacitat d’expressar-se en llenguatges i formats propis de la seva època poden ser abandonades per unes generacions joves acostumades a disposar d’un flux global inexhaurible de continguts i materials per organitzar el seu imaginari i construir la seva concepció del món i de la vida.”
Se’ns presenten grans reptes; entre d’altres, dotar al sector públic audiovisual d’instruments que permetin afrontar el futur amb eficiència i solidesa; actualitzar les infraestructures i preparar-les per al 5 i 6G; estar amatents a les noves xarxes i serveis de telecomunicacions; activar la capacitat de producció de continguts en tots els àmbits i per a tota mena de públics; incrementar la producció audiovisual catalana, negociar de la prominència i la trobabilitat de continguts en la nostra llengua i dels continguts de proximitat amb les grans plataformes globals.
Aquestes són qüestions estratègiques que caldria abordar de manera immediata. En definitiva, com manifesta en Joan Manuel en la seva presentació de l’Eines 38, “es tracta de ser actors del canvi o, anar a remolc de la situació i ballar al so del que ens imposin”. El món no espera a qui no ha fet els deures.

L’actual moment polític
Esquerra Republicana de Catalunya, amb la victòria electoral i el lideratge del Govern de Catalunya s’ha guanyat la capacitat d’implementar polítiques de comunicació.
Cal distingir la comunicació política (vinculada a l’acció del govern) de les polítiques de comunicació (creació i desenvolupament d’iniciatives que permetin desenvolupar el sector comunicatiu i el cultural en sentit ampli). Atenent a aquesta necessitat de desenvolupament del sector en Joan Manuel Tresserras defensa la necessitat d’integrar les polítiques de comunicació dins del Departament de Cultura (Departament que va dirigir del 2006 fins el 2010)

La llengua com a eix de la comunicació
L’existència d’un sistema de comunicació és l’eix fonamental per transformar una simple agregació de persones en una societat viva i amb capacitat d’entendre’s a si mateixa i orientar el seu futur.
Històricament el naixement d’una societat es fonamenta en la proximitat física de diferents persones que es cohesiona mitjançant l’ús de codis compartits, es crea així una llengua que fa possible l’intercanvi i el vincle que permeten l’establiment de relacions de cooperació entre els integrants d’aquesta societat.
Aquest sistema de cooperació va començar a ser alterat per l’aparició dels grans imperis, (actualment, de la totalitat de llengües existents, només una desena tenen més de 100 milions de parlants, aquestes són considerades globals). Les 10 grans llengües que ara podem qualificar com a globals, es van expandir pel desplegament d’imperis -militars, religiosos i econòmics. Aquestes llengües es caracteritzen per no tenir capacitat de cohesió, pel contrari com més petita és una llengua major capacitat d’identificació té sobre els seus parlants.

El caràcter constituïu de la comunicació
Fent un salt en el temps arribem a l’actual control dels estats sobre els sistemes de comunicació en el seus respectius territoris, de la mateixa manera que desplega el poder militar, econòmic o cultural, aquesta voluntat d’imposició sobre el territori acostuma a concretar-se en l’eliminació de la resta de llengües existents al territori, aquest fet és especialment sagnant en el cas espanyol.
Els diferents règims de l’estat espanyol sempre han compartit l’objectiu de fer inviable l’articulació cultural del català, doncs ho consideren una amenaça. Per això hem de tenir com a prioritat la col·laboració amb tots els governs dels Països Catalans per tal de superar aquesta fragmentació. En aquest sentit l’actual moment polític és una oportunitat única.
Cal tenir en compte l’informe Many voices, one world: Communication and society, today and tomorrow (‘Moltes veus, un sol món: comunicació i societat, present i futur’), aprovat a la Conferència General de la UNESCO a Belgrad el 1980, i conegut com l’Informe MacBride, així com les polítiques sobre comunicació de la UNESCO en el qual, entre d’altres, es dona suport al desenvolupament de les identitats culturals en l’àmbit de la comunicació; així com el reconeixement de l’especificitat de les indústries culturals com a transferidores de valors i d’identitat.

El sistema català de comunicació
Catalunya no disposa d’estat ni d’una burgesia nacional que pugui ser considerada com a tal des del noucentisme, així l’actual burgesia és un grup subaltern de les polítiques espanyoles o internacionals. Prova d’això és l’absència de mitjans audiovisuals en català amb capacitat de competir.
L’evolució tecnològica suposarà una ingent quantitat de canvis que superen l’estructura tradicional dels mitjans de comunicació. Partint d’aquesta situació cal fer una aposta centrada en el sector públic i en l’estímul del moviment cooperativista en l’àmbit cultural, acompanyat d’una clara aposta pel desenvolupament tecnològic.
Entenent que la llengua és el territori possible per la creació de comunitats, es fonamental no admetre la fragmentació del nostre espai cultural, cal impulsar polítiques de comunicació arreu dels Països Catalans de forma integral.
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’ha de transformar en un hub al servei de l’audiovisual català. D’altra banda, cal transformar el Consell de l’Audiovisual de Catalunya ampliant les seves competències sobre el mercat de la comunicació i les telecomunicacions, augmentant la seva incidència al servei de la salut del sistema, i constituint-se en un autèntic òrgan de protecció civil de les xarxes. El mercat mediterrani és un espai natural per la nostra producció cultural, en aquets sentit no hi ha cap canal que cobreixi tot aquest territori.

Aterrant en propostes polítiques concretes em Joan Manuel Tresserras proposa:
1. Establir sinèrgies per a configurar un mercat audiovisual que vagi més enllà de Catalunya i abasti els països catalans. I per què no, també Andorra i la Catalunya Nord.
2. Assegurar-nos la capacitat legal i econòmica per fer polítiques comunicatives, en concret disposar de la gestió de l’espectre radioelèctric, o com a mínim una part d’aquest.
3. Crear infraestructures de comunicació que garanteixin una bona cobertura del territori.
4. Participar en els principals centres de recerca mundials.
5. Qualificar les institucions amb persones professionals de l’àmbit del sector audiovisual.
6. La CCMA ha de difondre la producció cultural catalana focalitzant el seu esforç en la xarxa i en la creació de plataformes audiovisuals.