A finals dels anys 60 del segle passat als Estats Units, el sistema legal hostil contra les persones amb orientacions sexuals diferents a la norma establerta i que, durant les dècades anteriors els havia impedit viure-les públicament prohibint fins i tot la existència d’establiments on relacionar-se de manera discreta, va ser enderrocat.   Aquell 28 de juny de 1969, una batuda policial en un pub conegut com Stonewall Inn, ubicat al barri novaiorquès de Greenwich Village, va provocar una sèrie de manifestacions espontànies i multitudinàries que es van allargar durant cinc dies esdevenint l’embrió de la lluita moderna pels drets LGTBI+.

Aquest dimecres hem tornar a sortir al carrer per defensar la llengua. Portem mesos que, tant estudiants com de docents de tot el país, reivindiquem l’ús del català a l’escola i en contra de la sentència que obliga a fer el 25% d’hores lectives en castellà. En qualsevol país normal, aquestes serien accions impensables. I ho serien, perquè l’Estatut d’Autonomia de Catalunya determina que la llengua pròpia de Catalunya és el català, que és també la llengua emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.

Em pregunto si és bo que es dediqui un dia a les dones. Si hem de dedicar-hi un dia, hauria de ser un motiu de celebració, però continua sent una reivindicació que ja no hi hauria de ser. I la meva resposta a la pregunta que em faig és clara: rotundament, sí. Hem de continuar dedicant el dia 8 de març a recordar que encara hem d'anar molt lluny perquè aquest dia esdevingui una celebració i no una reivindicació.

Les dones arribem a un nou 8 de març lluitant pels mateixos motius, reivindicant les mateixes mancances i denunciant els mateixos abusos i desigualtats. Sabem que fem avenços i sabem que son gràcies a totes: les que sortim al carrer avui i les que ens van precedir, sufragistes, republicanes, abolicionistes, antifeixistes... les dones polítiques que proven i sovint aconsegueixen legislar posant les persones al centre indistintament del sexe, gènere, identitat o orientació sexual que tinguin, amb la mirada posada en l’equitat i la justícia, com les que des del Parlament Europeu han aconseguit tipificar la violència de gènere com a delicte "d'abast transfronterer”.

Hem escoltat en repetides ocasions el tradicional proverbi xinès que diu que “quan el savi assenyala la lluna, el neci es queda mirant el dit” però en el món de la política quan ens volen vendre la lluna caldria mirar molt bé el dit. A Sant Ramon, l’abril de l’any 2011, es va dur a terme l’aprovació definitiva del POUM vigent i en ell s’hi van aprovar set polígons d’actuació urbanística en sòl urbà i diferents sectors de millora urbana.

L'Assemblea General de les Nacions Unides va establir el Dia Mundial de Justícia Social el 20 de febrer, segons una resolució adoptada per unanimitat. Aquest dia es busca donar suport a les iniciatives mundials encaminades a eradicar la pobresa i promoure el treball digne, la igualtat i l'accés al benestar social i la justícia per a tots. Aquesta justícia social és un principi fonamental que necessita ser reivindicat i portat a terme contínuament i on mai hem d'abaixar la guàrdia.

Després de la seva aprovació en sessió plenària del Consell Comarcal de la Segarra, el pressupost consolidat d’aquest ens comarcal comptarà amb un import de 10.460.422€, resultat de la suma de tres estats pressupostaris, que corresponen al propi Consell Comarcal (7.534.389,16€), a Gestió d’Aigües de la Segarra (2.807.612,71€) i al Consorci per al Desenvolupament de la Catalunya Central (Leader), (239.

Els ciutadans i ciutadanes, amb els seus vots, decideixen quins seran, durant un període de temps, els seus governants. Per tant, en uns comicis electorals, sempre hi ha un partit o altre que aconsegueix més vots. Aquests són el govern i els que no assoleixen la majoria de vots passen a l’oposició tot ajudant a que les decisions dels òrgans plenaris siguin més madures, més democràtiques i contrastades.

Aquest any, 22 dones han estat assassinades als Països Catalans. També s'han multiplicat dramàticament les denúncies per agressions sexuals, individuals i grupals, amb un inquietant matís: el 82% de les dones agredides no denuncien i els motius principals son no voler reviure un calvari i no confiar en la justícia. Aquesta és la percepció de la víctima davant les noves i velles maneres de fer de les violències masclistes.