Avui no és vint-i-cinc de novembre. Acabem el setembre amb el record encara de les festes majors d’estiu i encetem una tardor també prou marcada per les festes majors a les grans ciutats. Gaudint de la festa major de Sant Miquel a Lleida, exhaurint els últims dies de Santa Tecla i aprofitant la Mercè, alguns debats televisius han dedicat part de les seves tertúlies per parlar dels protocols de prevenció i abordatge de les violències masclistes en entorns d’oci.

Ens trobem a la meitat d’aquest mandat, i quin mandat!   Durant aquests dies he rumiat com explicaré al meu fill Roc quan sigui gran, l’experiència al capdavant del poble que estimo i treballant per la demarcació de Lleida des de la Diputació. I estic segur que ho faré amb la passió que emprava el padrí quan m’explicava les seves aventures com a jugador de futbol per terres lleidatanes.

Dilluns 28 de juny, dia per l’alliberament LGTBI+, ens reuníem per primer cop entitats del col·lectiu LGTBI+, Paeria i Diputació de Lleida, per reconèixer la bona feina feta en favor de la diversitat sexual i de gènere de diferents entitats i persones que treballen arreu del territori en la defensa dels drets de les persones LGTBI+. Va ser un acte discret però el primer en el qual les dues principals administracions del territori anàvem plegades de la mà de les entitats socials compartint missatge i visió de futur.

De fa uns mesos cap a aquí, de tant en tant ens retornen a l’actualitat onades d’un passat de la Diputació de Lleida que posen al descobert la necessitat imperiosa que aquesta administració tenia d’una gestió més transparent, justa i equitativa. És allò que tant repetim des d’ERC, la governança republicana, que des del juliol de 2019 ja no és una aspiració sinó una realitat que de mica en mica es va obrint camí en la percepció a l’opinió pública i, especialment, les alcaldies.

“Vindicarem la nit i la paraula DONA. Llavors creixerà l'arbre de l'alliberament”. Aquestes paraules tanquen el poema “vuit de març” de Maria Mercè Marçal. Són paraules que mantenen tot el sentit arribat un altre vuit de març on hem de vindicar la nit i la paraula donai hi arribem, un any més, amb les espatlles carregades de raons. Les reivindicacions de milers de treballadores demanant condicions justes de treball, l’incendi de Triangle Shirtwaist i els carrers de Petrograd esclatant.

Demà 15 d’octubre és el dia Internacional de la Dona Rural. Una jornada per reivindicar la feina d’aquelles dones que treballen al campi el seu entorn i contribueixen dia a dia a la millora econòmica, social i cultural de les àrees rurals de tot el planeta. És aquest, el rural, un món tradicionalment caracteritzat per la presència dels homes, raó per la qual les dones han patit una doble invisibilització: ser dones i viure en aquest entorn generalment molt tradicional i on encara és més difícil trencar estereotips.

Aquestes setmanes de confinament, degudes a la pandèmia de la COVID-19,  hem repetit mil vegades el lema “cuidem-nos”. És allò tan feminista de posar la vida al centre de tot, situar la vida i les cures per davant del lucre, qüestionant així les lògiques noeliberals que governen la nostra societat.   Però no només això, la COVID-19 ha posat de manifest la necessitat d’abordar altres temes històricament treballats des del feminisme, com són la sobirania alimentària, la sanitat pública i les cures.

Un any més som a 8 de març, Dia Internacional de les Dones, Diada reconeguda per l’Organització de les Nacions Unides per homenatjar els moviments en favor de les dones i fer evidents les desigualtats de gènere. Des d’Esquerra Republicana de Catalunya - Jovent Republicà treballem fermament per tal d’avançar en el reconeixement dels drets de les dones i també perquè les situacions discriminatòries dia a dia es vagin reduint fins arribar a eliminar-les, ja que, tot i els avanços aconseguits, encara són força presents.

Ja fa massa dies que l’alcalde d’Almacelles, Josep Ibarz, utilitza els mitjans de comunicació com a medis d’autopropaganda per treure pit i culpar al president de la Diputació de Lleida, Joan Talarn, i al seu partit, ERC, de la retallada de recursos cap al nostre poble; oblidant, segons sembla, que la Diputació de Lleida també està governada per Junts per Catalunya, en un executiu en forma de coalició.