Ulldecona

Qui som


Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), organització política socialment d'esquerra i nacionalment catalana, actualitza avui, el 1993, els seus postulats polítics, d'acord amb els Principis Bàsics definits el 1931 i amb la Declaració del 1979, assumits plenament. Som conscients, però, que cal adaptar-los al decurs històric de la Nació Catalana, d'Europa i del món.

ERC ha estat al llarg de més de seixanta anys l'esquerra nacional catalana, perquè ha estat sempre una organització sobirana, no dependent de cap força aliena a la nostra nació i perquè mai no ha tingut com a doctrina política cap formulació postulada a partir de realitats socials, culturals i econòmiques diferents a les de la Nació Catalana. ERC apareix com la unió de diferents tradicions polítiques: l'independentisme representat per l'Estat Català de Francesc Macià; el Partit Republicà Català de Lluís Companys; el republicanisme federal de moltes comarques catalanes; el grup socialitzant de l'Opinió i l'obrerisme d'influències llibertàries.

ERC pot reclamar haver estat des de la seva fundació capdavantera de les esquerres europees quan bona part d'aquestes es deixaven arrossegar per models totalitaris i doctrines dogmàtiques que la pràctica ha demostrat inviables com a projectes autènticament d'esquerra. D'altra banda, la fallida d'aquests models està posant més en evidència les importants deficiències i les injustícies econòmiques i socials del sistema defensat pel liberalisme.

ERC ha servit sempre els interessos del poble, tal com ho demostrà al capdavant de la Generalitat de Catalunya del 1931 al 1939 conjuntament amb la Unió Socialista de Catalunya i altres partits, excepte el període en què foren suspeses les institucions autonòmiques, impulsant el desenvolupament, la modernització, el benestar social i el progrés en una obra de govern avançada socialment al seu temps.

ERC, l'organització hegemònica de l'esquerra nacional al Principat des de la seva fundació el 1931, va veure com a la fi de la guerra del 1936-1939 una quarta part dels seus 70.000 militants havia mort o era empressonada i la meitat havia d'exiliar-se. Aquesta desfeta humana comportà també l'anorreament de la vitalitat del partit, primer dispers a l'exili i posteriorment clandestí a l'interior. Tot això produí un trencament en la continuitat històrica de l'esquerra nacional al Principat, que, d'articular-se majoritàriament al voltant d'ERC en els anys trenta, passa a organitzar-se també sota altres formes en el temps de la resistència antifranquista des dels quaranta fins la primera meitat dels setanta (Front Nacional de Catalunya, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, Partit Socialista d'Alliberament Nacional...) i durant la transició de la segona meitat dels anys setanta i els vuitanta (Nacionalistes d'Esquerra, Crida a la Solidaritat, Moviment de Defensa de la Terra, Catalunya Lliure...).

ERC refà aquesta situació el 1977, es rellança en el 16è Congrés Nacional i assumeix la totalitat de la nació com a àmbit d'actuació directa i la seva independència com a objectiu polític, reprenent així el curs de la que hauria estat la seva evolució lògica si no hagués estat tallada per la força amb la derrota militar del 1939 i incorporant-hi els corrents d'esquerra ecologista i socialista contemporanis. Però, al llarg de les darreres dècades, l'espai social de l'esquerra nacional ha estat més ampli.

Molta gent ha donat el seu vot útil i el seu suport a altres forces polítiques que han estat majoritàries des de la transició. ERC ha de reagrupar aquest espai social a mesura que es demostri que el règim postfranquista, l'estat monàrquic de les autonomies defensat per aquests partits, és contrari a les seves aspiracions. A l'Estat francès, la permanència de l'estructura jacobina fa que ERC esdevingui, a la Catalunya del Nord, l'element reagrupador de tot un conjunt social en creixement que s'oposa a aquesta situació i vindica la connexió a tots nivells amb el sud de la nació.

www.esquerra.org