El juny de 2020 vaig anunciar en un article que el govern de Vilafranca se’ns havia tornat orwellià. Gairebé dos anys després constato que a vila l’art de la reescriptura de la història ha superat el practicat pel Ministeri de la Veritat de la distòpia 1984. En unes declaracions  fetes fa quinze dies, el regidor d’Urbanisme, com si d’un veritable ministre orwellià es tractés, anunciava  la – per fi! -  imminent restauració  de la creu de Santa Digna, feina que ens costarà 35 000 euros.

A 4t d’ESO estem analitzant La Llibertat guiant el poble, de Delacroix. Una alumna que ha fet la immersió lingüística al llarg de totes les seves etapes educatives es fixa en els cadàvers que hi ha a primer terme i em pregunta “ com es diu calcetín en català ? “.  2n de Batxillerat. Anàlisi de La família de Carles IV, de Goya. Ara és un noi qui em pregunta “ com es diuyerno en català? “.

L’avantprojecte de la Llei de territori (2017), pendent de tramitació parlamentària, té prevista la creació d’àrees urbanes especialitzades d’activitat econòmica d’interès intermunicipal (art. 6) amb l’objectiu d’evitar-ne la localització fraccionada i dispersa en el territori. En primer lloc, possibilita la governança compartida de la gestió urbanística als ajuntaments vinculats a l’àrea especialitzada i, en segon lloc, estableix la participació dels municipis en els ingressos de dret públic local derivats de la construcció de les edificacions i de la implantació de les activitats que s’hi desenvolupin (disposició transitòria catorzena).

El Barça aquest estiu ha fitxat al Kun Agüero. Un grandíssim jugador. Un jugador, això si, al final de la seva carrera. Un fitxatge que fa 10 anys hagués emocionat i segur que hagués representat un pas endavant a l’equip. Fer les coses 10 anys tard no acostuma a sortir bé, o en tot cas, no permet aprofitar al 100% l’oportunitat. Això és el que ha passat a Vilafranca. El govern vilafranquí aquest juliol ha presentat dos plans, el d’habitatge i el de mobilitat que volen marcar què fer a la ciutat en els propers anys.

“Vete al médico”, va etzibar un diputat del PP a Iñigo Errejón, quan aquest defensava al Congrés la necessitat de més recursos per la salut mental. Nefast i ignorant comentari que, malauradament, hi ha gent que comparteix. Com també pensen i comparteixen que no existeix la violència de gènere, que hi ha feminazis o que els de fora tenen més suport de les administracions que la gent d’aquí.

Durant molts anys des d’un cert sector de l’esquerra “guai” s’interpel·lava a ERC demanant que es desenganxés del món convergent i defensés el seu projecte propi. Això ho deien malgrat haver fet possible les presidències de Maragall i Montilla i el procés de l’Estatut, sense el qual, no s’hagués mostrat i socialitzat la camisa de força que és el règim del 78. Resulta curiós que aquesta esquerra “guai” que tan veia la biga a l’ull de l’altre sigui incapaç de veure la seva pròpia.

  Agafar la línia R4 de Renfe és des de fa anys més aviat una activitat de risc que un model de transport útil. És un desastre. De juny a desembre la línia va estar tallada per les obres que beneficiaran els trens de mercaderies i perjudicaran als passatgers, ja que saturaran encara més la línia i impediran que es puguin millorar freqüències i el temps del trajecte. La inacció de les administracions del Penedès en la reclamació urgent d'uns transports públics dignes i útils per la gent és clamorosa.

El govern sociovergent acaba d’aprovar els pressupostos municipals per al 2021. Uns pressupostos que no són els que Vilafranca es mereix ja que no donen resposta a les necessitats reals de la ciutadania en un any de crisi econòmica, social i sanitària. Uns pressupostos en els que l’Àrea d’Atenció a les Persones (una àrea cabdal) no incrementa de manera substancial els seus recursos. Només 80.

Un any després de l’aparició en les nostres vides de la pandèmia de la covid 19, hem pogut anar comprovant les diferents afectacions que han patit els diferents col·lectius, ja sigui a nivell laboral, econòmic, habitacional, etc.   Un dels col·lectius més sensible al confinament imposat pels governs per tal de controlar el risc de contagis és el de la gent gran. Aquest és un dels col·lectius més sensibles, ja que, en moltes ocasions, es tracta de persones d’edat avançada, que viuen soles i que es troben soles i confinades a casa seva sense la possibilitat de relacionar-se amb l’exterior ni tan sols per a poder anar a comprar el pa.