Lluny de ser un barri-dormitori, La Girada es caracteritza per ser un dels punts més concorreguts de Vilafranca degut, sobretot, a la concentració de serveis (jutjat, arxiu, estació de busos i ben propera a l’estació de trens) i a la gran oferta de restauració que hom pot trobar tot al llarg de la Rambla de la Girada.   A més, l’alta densitat de places d’aparcament que aquest govern municipal ha decidit d’oferir-hi fa que hi veiem un constant moviment de persones que travessen la llosa de la via en totes direccions.

A l’Alt Penedès portem ja una setmana a la fase 1 de desconfinament. Desprès d’uns mesos en els que només es permetia la sortida al carrer per anar a comprar, per passejar les mascotes i per treballar els més imprescindibles, degut a la COVID 19, finalment les dades sanitàries ens han permès iniciar les fases de desconfinament per retornar a una “certa normalitat”, però amb aplicació de mesures de distanciament i de protecció que dificulten el contacte entre les persones.

Els primers deu minuts van ser horribles. Ho recordo perfectament. Una sensació d’inseguretat, de vulnerabilitat de “aiaiai” que patirem. És curiós com moltes vegades a la vida ens trobem en situacions complicades que canvien de cop per algun fet. Un click. Prendre consciència i refer el camí. Fa onze anys, un 27 de maig a Cal Bolet érem amb l’Oriol Junqueras seguint la final de la Champions entre el Barça i el Manchester de Cristiano.

Poc a poc, podem tornar a fer vida de carrer. Sortir i tornar a veure, potser amb uns ulls renovats, el que fins ara ens era tan quotidià. El barri del Centre, amb les seves singularitats, també ha d’aprofitar el moment actual per posar solució i repensar alguns dels problemes que arrossega des de fa molt temps. Habitatges i edificis antics en mal estat o abandonats, com a la Vall dels Castell.

A cinc minuts de casa hi ha vinyes. Fins ara simplement ho sabia. Sí, sabia que baixant per la plaça Sant Julià, plaça de la Sardana, deixant enrere el Baltà Elies i anant cap a la zona esportiva, en menys d’un respir hi havia vinyes. Ho sabia però no era conscient del meravellós que és això.   Potser com tantes altres coses... coses que malgrat veure-les, saber-les de tant assumides en el nostre dia a dia, no en paràvem atenció.

Som un barri de classe treballadora, amb les nostres mancances i les nostres virtuts. Suposo que com tots, ni millor ni pitjor, és simplement el nostre. L’Espi. Som un barri que podríem dir, s’ha anat fent sempre amb la suma de gent. Sempre hem estat integradors amb tothom qui ha anat venint. Això es reflecteix en els nostres carrers i places on s’hi poden observar diferents cultures. Aquesta riquesa i aquesta realitat es veu també a les nostres botigues de barri, als parcs i als centres escolars.

 Sovint pensem que el barri del Molí d’en Rovira és només un conjunt únic de naus i cellers testimonis d’un intens passat industrial i exportador.  Però al barri hi viuen molts veïns i veïnes que han viscut aquestes darreres setmanes d’alerta sanitària amb la mateixa intensitat que la resta de la vila.   Els esdeveniments que han sacsejat i capgirat les nostres rutines diàries han posat en evidència els perills d’una globalització econòmica que malda per escapar del control polític i menysté sovint productes i actius econòmics de proximitat.

Si ens fixem en qualsevol carrer, de qualsevol ciutat, de la majoria de països del nostre entorn, veurem com la major part de l’espai està destinat als cotxes. I no és perquè si, no és un descuit o un error. És un model, una manera d’entendre l’espai urbà. El cotxe ha estat l’amo i senyor que ha modelat les nostres viles i ciutats, deixant al vianant en un segon terme. I a vegades, com en tantes coses a la vida, per pura rutina o simple inèrcia aturar-se i refer el camí en una direcció diferent es fa quasi impossible.

El meu barri, el de la Barceloneta Sant Magí potser no és tan conegut com altres barris perquè  té poc comerç, tampoc té cap monument que ens faci aixecar el cap, encara que havíem tingut una capella, la de Sant Magí, que va ser malauradament enderrocada a finals del anys 70, i fins i tot fa molts i molts anys al final del carrer de Santa Digna hi havia hagut un pas de nivell amb un guarda barrera que obria o tancava la barrera manualment cada vegada que hi passava un tren.